Postguerra a part

Tots tres surten per l’Ozama, apareix a Barcelona el 1967, i K. L. Reich el 1962. Joaquim Molas emparellava aquestes novel·les, el 1962 precisament, en una hipòtesi comuna: «vella» l’una, almenys, de vint-i-un anys, i l’altra de catorze, segons sembla, havien perdut l’ocasió d’una exemplaritat clara. Habent sua fata… «Sortides a temps i a Barcelona, haurien pogut encetar un moviment que, tal com han anat les coses, no s’ha produït», deia Molas. El «moviment» que apuntava en els llibres de Riera Llorca i d’Amat-Piniella seria el d’un «realisme històric». Ho acabem de dir, en referir-nos a Tots tres surten per l’Ozama. I ben mirat, cal convenir que «a temps i a Barcelona» és una fórmula de desideràtum retroactiu que no tenia cap esperança d’acomplir-se. D’una banda, hi havia unes coercions administratives que, en la pràctica, ho decidien tot: feien inviable la publicació d’obres com les esmentades. Per un altre cantó, tampoc no resulta gens clar que el clima literari de l’interior —l’actiu— fos aleshores massa propici a un propòsit «realista». La dècada dels 40 hagué de ser «ofuscadora» per als narradors catalans, com ho fou per als poetes. Així com els poetes del moment tendien a tancar-se en una renovada exigència de «puresa», els novel·listes defugien les «realitats» més violentes, més primàries, agressives, i continuaren els tradicionals exercicis «psicològics». La màgia de la tradició hi comptava molt.

L’època, per contra, no podia ser més temptadora per a qui volgués munyir-ne novel·les. De fet, és un filó encara no explotat com ho permet i ho demana, tot i que ja comença a haver-hi una inclinació a desamortitzar el tema. La «vida» sempre és complexa i conflictiva —és a dir: novel·lesca—, però potser mai no ho ha estat tant, entre nosaltres, com en aquella etapa. El formigueig quotidià s’endanyava amb mil podridures morals inèdites, la fortuna fàcil i la fam sense vels, la mentida sistemàtica i els desistiments avorrits, la por i el dol, el sexe oprimit. Alguna cosa arriba a filtrar-se en les novel·les que s’hi publicaven. Molt poc, tanmateix, i, tot ben sospesat, amb atenuacions capcioses. Ho veiem en els textos que arribaven a les llibreries, altrament escassos. Les novel·les habituals, «burgeses» en el sentit regular del terme, propendien a centrar-se en els terrors que la revolta proletària havia inculcat a la classe dominant, i només d’esquitllentes hi entraven els nous problemes que aquesta mateixa classe, no tan «dominant» com semblava, tenia plantejats. Els adulteris i les angúnies econòmiques, en última instància, hi eren suficients. Com ganivets o flames de Josep Maria Espinàs i Es vessa una sang fàcil de Manuel de Pedrolo, el 1954, hi introduïen un altre tipus d’iniciativa literària.

Les possibilitats creixien amb la massiva compareixença dels immigrants de llengua castellana, que, si ja hi eren numèricament aclaparadors abans del 36, després del 39 seran una allau indescriptible, a tot arreu dels Països Catalans. Són «els altres catalans» de Francesc Candel, i en són més, que ni tan sols arriben a saber-se «catalans» en la condició precaucionista d’«altres». El fenomen migratori, en proporcions tan abassegadores, no solament condiciona el futur de la situació idiomàtica, sinó que també presenta una àrea verge —i punyent— per al novel·lista. Amb la llengua interferida. «Fermer les yeux sur le problème rétrécit […] le champ d’investigation du romancier», observa Antoni Cayrol. I això és cert. La zona urbana de proletariat foraster —urbana o suburbana— queda exclosa de la preocupació del novel·lista català en català: té una traducció autèntica en els llibres castellans de Candel, i una altra de falsa en els de Juan i Luis Goytisolo, posem per cas. «Il faudra un jour poser la question, si le contenu du livre n’affecte ou n’impose pas à l’écrivain le choix de la langue», diu Cayrol. La tria de la llengua no depèn del «contingut» del llibre: hi ha més factors —tremendament extraliteraris— en l’endemig. No oblidem que el castellà és, així mateix, la llengua de la neoburgesia i, en part, de la paleoburgesia, amb manifestacions escrites tan poc confuses com les de Bartolomé Soler, Ignacio Agustí, José M. Gironella, Carmen Kurtz, Juan Marsé, Mercedes Salisachs…

Sigui com sigui, hi ha una part clara de raó en l’observació d’Antoni Cayrol, en la mesura que acusa la tendència general dels novel·listes catalans a cenyir-se a uns estrats molt concrets de la seva societat. Són els d’on ells procedeixen: la petita burgesia —diminuta burgesia, sovint—, bàsicament. Però això passa en totes les literatures. Si en la catalana reclama una menció especial és per la interferència de la llengua dels immigrats, que atorga al fet una connotació equívoca. Novel·les d’immigrats són, tanmateix. Els trasplantats (1963), de Josep M. Palau i Camps (Barcelona, 1914), Gent del sud (1964), de Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, 1918) i alguna altra més. Un altre tema poc o gens tocat és el de l’«emigració»: el dels catalans que salten a l’Europa de l’Opulència i, al seu torn, esdevenen «immigrats»… Aquell «realisme històric» que esperava Molas el 1962 no hauria comportat mecànicament l’atenció a aquestes franges socials, però sí que podia haver-les situades més a prop de la percepció dels novel·listes. De tota manera, l’absència «literària» de les classes inferiors és un problema genèric, no estrictament català, mal estudiat i tot per la mateixa crítica marxista, que escapa a la jurisdicció de les notes presents. També queden fora del nostre panorama les novel·les de Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927), Blai Bonet (Santanyí, 1926), Baltasar Porcel (Andratx, 1937) i Estanislau Torres (Barcelona, 1926), que hi representen una rectificació digna de tenir en compte.

Un accés crític als complexos embolics de la Postguerra, el trobem en les novel·les de Joaquim Casas (Blanes, 1911). Casas, a part el Diari d’un soldat (1958), que recorda contingències de la conflagració, publica L’enterrament (1955), La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí (1956), Cara i creu (1960), Festival de cendres (1961), narracions d’una acidesa tènue i ben dosificada. En Casas, la circumstància encara és decisiva. No ho és tant en l’obra narrativa del poeta Félix Cucurull, i menys en la del pintor Joan Vilacasas. Fèlix Cucurull —novel·les i contes: L’últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21’23 (1956), La pregunta i l’atzar (1959), El silenci i la por (1962), Gairebé una faula (1969, en traducció portuguesa), etc.— concedeix més espai a l’anàlisi psicològica, d’una banda, i de l’altra, projecta les seves fabulacions cap a problemes d’índole especulativa, diguem-ne filosòfics, que es relacionen íntimament amb els seus poemes. Un crític portuguès, António de Macedo, ha escrit una densa tesi, Da essência da libertaçao (1961), sobre l’obra de Cucurull. Joan Vilacasas (Sabadell, 1920), escriptor procedent de les arts plàstiques, dóna entrada en les seves narracions als problemes específics del seu ram: joc de teories, esnobisme, negoci. Amb un enginy lliure i meridià, Vilacasas «denuncia» el terreny que li correspon. Mecenes, amateurs, tipus genialoides, artesans falsaris, teoritzants venals, mercaders i bohemis —fauna amb prou feines concebible a Barcelona i que li cal situar, algun cop, en latituds més conspícues—, omplen les planes divertides de Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació Viaducte (1962), Nobba fygurassió (1963). Gestos i paraules xifren les il·lusions estètiques, la trampa econòmica i la dificultosa honestedat d’una bona part de l’art contemporani. Jourdain 65 (1966) vol ser una sàtira de la vida literària barcelonina, però es dilueix en una inicial innocència despistada.

De les novel·les que Jaume Vidal i Alcover ha escrit en català, només una se n’ha publicat fins ara, i fa poc: Sophie o els mals de la discreció, el 1971. Dos volums de contes, anteriors, Mirall de la veu i el crit (1955) i Les quatre llunes (1969), ja havien assegurat l’alta ambició del «prosista»: de l’escriptor tout court. En un país com aquest, on els literats escriuen per mania, per vanitat, per patriotisme o per ofici, Vidal i Alcover fa la impressió d’escriure, en primer lloc, «pour son plaisir». D’entrada, hi ha això: una voluptuositat intel·lectual. Que no es limita, ni podria limitar-se, a la paraula. Involucra en el virtuosisme, i pel mateix virtuosisme, una determinada temàtica: de subtileses culturals i populars, com es veu en els poemes de L’hora verda i d’El fill pròdig, que s’accentuen en les narracions. Sophie o els mals de la discreció és, en principi, una insolent afirmació de l’autonomia de la «literatura», aristocratoide i llibresca. Vidal i Alcover parteix d’aquesta confiança. I no pel cantó de la indiferència envers les qüestions de fons. L’esteticisme, en ell, comporta una actitud revulsiva ben explícita. Pertany a la família dels libertins.