Crítica d’art

La crítica d’art, en el periòdic o en el llibre, posseeix una major vitalitat, i també ara hauríem de tornar a citar escriptors ja coneguts, perquè molts dels catalogats en aquest capítol i en els precedents s’interessaren per la plàstica dels seus contemporanis. D’Ors, el primer, si bé el més assaonat de la seva exegesi artística pertany al període no català de la seva obra. I, en major o menor grau, Josep M. Junoy, Feliu Elias («Joan Sacs»), Alexandre Plana, J. V. Foix, Carles Riba, Josep Pla, etc. Joaquim Folch i Torres (Barcelona 1886-Badalona, 1963) gran coneixedor de l’art català antic, comentà i glosà també la pintura del seu temps, i tant des de La Veu de Catalunya com des de la Gaseta de les Arts (1924), que fundà i dirigí, i des d’altres revistes, dugué a terme una apreciable tasca de divulgació i de valoració. Rafael Benet (Terrassa, 1889) i J. F. Ràfols (Vilanova i la Geltrú, 1889 Barcelona, 1965) dedicaren importants anàlisis a la plàstica del Modernisme i del Noucentisme.

En una altra perspectiva «estètica», Sebastià Gasch (Barcelona, 1897) ha estat sempre un animós aliat literari dels «ismes» artístics, i amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà signà, el 1928, el repte del Manifest groc. A part dels molts articles que Gasch ha escampat sobre artistes i exposicions, el seu llibre L’expansió de l’art català al món (1953) és un suggestiu aplec de dades i d’observacions referents als pintors i als escultors més conspicus del país, de Marià Fortuny a Antoni Clavé, passant per Joaquim Sunyer, Pau Gargallo, Llorens i Artigas, Salvador Dalí i Joan Miró. D’altra banda, Sebastià Gasch és cronista puntual de la dansa, del cinema, del circ i del music-hall, i en Barcelona de nit (el món de l’espectacle) (1957) evoca tota una època d’aquest «món» de la capital catalana. Exiliat voluntari després de la guerra espanyola, va viure a França sota l’ocupació: París 1940 (1956) ordena les seves memòries d’aquells dies.