Devocions, ritus i agitació espiritual

La perspectiva europea fou eixamplada: hi col·laboraren Soler i Miquel, Rusiñol, Jaume Brossa, Casellas, Maragall, Pere Corominas, Adrià Gual. La «reacció espiritualista» anà prenent gruix. Una breu llista dels escriptors estrangers traduïts o exaltats pels modernistes dibuixa el quadre de les seves devocions: Shelley i Heredia, Verhaeren i Tolstoi, Heine i Mallarmé, Burns i Verga, Goethe i Emerson, Renan i D. G. Rossetti, Carlyle i D’Annunzio, Schopenhauer i Leconte de Lisle… Aquests i molts d’altres, junt als quatre «mestres» fonamentals —Ruskin i Maeterlinck, Ibsen i Nietzsche—, modelen l’espiritualisme modernista. La suma total va ser una autèntica olla.

Tota aquesta efervescència s’expressà, de vegades, d’una manera espectacular, en una mena de manifestacions col·lectives fins a cert punt «oficials», o, si més no, d’un indubtable caràcter «representatiu». Encara que mai no aspiraren a formar una escola «compacta», els modernistes van aparèixer sovint plegats en actes i en publicacions que afirmaven les seves vagues afinitats estètiques i de signe «espiritualista». Tal és el cas de les «Festes» de Sitges, que Santiago Rusiñol organitzà el 1892 i el 1899: consistien en representacions teatrals —Maeterlinck traduït per Fabra, Iglésias, Rusiñol, Massó i Torrents—, concerts —César Franck, Morera, Grieg, etc.— i cerimònies artístiques —el 1894 una processó cívica precedí l’entronització de dos quadres del Greco al Cau Ferrat. Els discursos que pronuncià Rusiñol en aquestes ocasions són, potser, els textos més típics de la «inquietud» modernista. El Teatre Íntim, que dirigí Adrià Gual des del 1898, malgrat el to eclèctic de les representacions, en fou un aire baluard: obres d’Ibsen, de Maeterlinck, de Hauptmann, del mateix Gual, de Rusiñol, van ser-hi programades al costat d’altres de Goethe, de Molière, de Galdós, d’Èsquil, de Guimerà, de Shakespeare. La cerveseria Els Quatre Gats, fundada per Pere Romeu el 1897, com una imitació montmartriana, va convertir-se en centre de reunió d’artistes i d’escriptors, en sala d’exposicions local per a actes literaris: una plataforma d’expansió que depassava l’anècdota. La revista L’Avenç fou, entre el 1881 i el 1893, el portaveu de la tendència renovadora. L’Avenç fou seguit per Catalònia el 1898; i Pèl & Ploma el 1899, i Joventut el 1900, i Forma el 1904, que, entre d’altres, prolongaven la mateixa trajectòria intel·lectual. El diari La Vanguardia mentre fou dirigit per l’andalús Modesto Sánchez Ortiz —1889-1900— va ser per als modernistes una tribuna i un aliat.

És, precisament, en tot això, festes, tertúlies, revistes, cartelleres, on millor es transparenta el «to mitjà» del Modernisme: el que permet de parlar del Modernisme com d’un fet històric delimitat i palpable, i el que potenciava, en darrer terme, tota la seva agitació «espiritual».

Maragall hi veia una reviviscència de la passió romàntica que, reprimida i latent sota l’onada «naturalista», «ha reaparegut en nosaltres amb el nom de “Modernisme”». Fou, en tot cas, un neoromanticisme. Perquè el «naturalisme», rebutjat, no havia passat debades, ni menys encara havia estat nociu: gràcies a ell, a la seva experiència, el «romanticismo» —sempre segons Maragall— s’havia «saludablemente penetrado de realidad». La semblança amb l’autèntic romanticisme s’evidenciava també en aspectes externs: macabres alguns, com els suïcidis escandalosos (Soler i Miquel, Raimon Casellas, Hortensi Güell, Antoni Isern, el pintor Casagemas) i la tuberculosi dràstica (començant per Yxart i per Sardà); pintorescos d’altres, com la bohèmia tronada, i l’«uniforme» artístic —cabells llargs, xalines, pipes, xambergs, que satiritzaria Ramon Raventós—, i l’estridència verbal.

Unes ratlles de Santiago Rusiñol ens serviran per a sintetitzar la voluntat espiritualista del moviment: «La brotada d’avui ve cansada d’abusos de naturalisme, i busca espiritualisme», diu; «la brotada d’avui té de mística per lo que té el misticisme de sofriments i visions; té d’anarquisme, per lo que té l’anarquia de fantasia impossible; té de simbòlica per lo que engloba el simbolisme i s’allunya del terròs; té de revolucionària ideal per la poca fe de les pràctiques dels homes; té de tot lo que siga somniar, somniar a soles, sense destorbs de burgesos rics ni pobres, de burgesos de l’art, que són tots els que no tremolen per dintre davant d’una posta de sol, davant d’una dona que plora, davant d’un núvol rosat que passa o d’una aurora que es despunta». L’aparença de galimaties que presenten aquestes frases no ens ha d’enganyar: resumeixen i precisen les coordenades del Modernisme. El desfici individualista, el desig de sinceritat, la insatisfacció subversiva o elegíaca, la imaginació visionària, l’emocionalitat morbosa, són notes que distingeixen la literatura —i les arts— del Modernisme, compartides més o menys parcialment per tothom. Si Jaume Brossa (Sant Andreu de Palomar, 1875-Barcelona 1919) i Ernest Vendrell (Barcelona, 1872-1907) hi fan d’«extrema esquerra» agressiva i radical, i professen allò que J. F. Ràfols ha anomenat un «vitalisme blasfem», no hi manquen tampoc els poetes de religiositat observant, com Maragall i Manuel de Montoliu —s’ha arribat a parlar del «Modernisme catòlic» en referir-se a la gent del Cercle de Sant Lluc que fundaren els germans Llimona sota els auspicis de Torras i Bages—, i hi predominen els que adopten una postura esteticista, sense massa preocupacions ideològiques (Rusiñol, Gual, Casellas, Soler i Miquel, etc.).