Pere Calders

Pere Calders (Barcelona, 1912) publica el 1936 un llibre de contes, El primer arlequí, i el 1937, la novel·la La glòria del doctor Larén. Escriu, també, i de seguida, narracions de guerra: Unitats de xoc. Després ve l’exili, i es refugia a Mèxic, on viurà fins al 1963. El 1955 apareixen a Barcelona les seves Cròniques de la veritat oculta. Les Cròniques, com Gent de l’alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959), i finalment Tots els contes (1968), recullen la seva producció de relats breus, textos d’una destresa magistral en l’alquímia de l’enginy i en la construcció literària. Una novel·la curta, Aquí descansa Nevares (1967), i dues de llargues, L’ombra de l’atzavara (1964) i Ronda naval sota la boira (1966), s’hi sumen amb un abast diferent. Pere Calders ha cultivat l’assaig, la crítica, el comentari periodístic, obra encara no reunida en volum. L’experiència del desterrat és determinant en el seu treball. Potser no n’és l’explicació última, però sí que hi té el pes d’un coeficient decisiu. Mèxic —homes i paisatges, formes de vida— se li converteix en mina de temes, i entre ells la peripècia del català trasplantat. L’«humorisme», o sigui, la distorsió automàtica de les imatges socials, coincidia amb una necessitat profunda, anterior, del seu art.

La narrativa de Calders arrenca d’una motivació «transcendent»: d’una arrel d’ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes. Dir-ne «humor» no seria una etiqueta bastant. De tota manera, la indicació resulta vàlida, i més, si la relacionem amb el Calders del principi, dibuixant —ninots i acudits— satíric a L’Esquella de la Torratxa. Ironia, humor o sàtira, tant se val: es tracta d’una assumpció de les peripècies humanes des d’un angle inesperat. Algú ha dit que, «sistemàticament, el que és “normal” en la nostra vida quotidiana, aquí apareix com “anormal”, i viceversa». La tergiversació, de vegades, s’alimenta d’hipòtesis que només s’aguanten en la sorpresa: un tigre que té per cau la cuina d’un domicili qualsevol, un arbre que prospera inexplicablement en el menjador d’un pis urbà, un lloro hindú que sosté converses —enraonades— en català i sobre febleses catalanes… I, sovint, en comptes de la fantasia, el xoc o el contrast hi vénen produïts per la «insòlita» acció d’uns mexicans de costums grotescos, de comportament inexplicable, de parença bigarrada. El curs de la ficció sembla encaminat a subvertir les conviccions primàries o banals que el lector practica. El procés és, al mateix temps, suau i penetrant. La literatura de Calders respon a un impuls provocatiu ben clar.

Les referències a Poe, a Pirandello i a Kafka, que els crítics hi han insinuat, no són rebutjables. Les narracions de Calders no hi tenen res a veure, en la superfície ni en la contextura; però probablement hi tenen molt a veure quant a la intenció, quant a les intencions més íntimes. La similitud vindria perfilada pel costat dels «problemes». Calders és un escriptor que no es presenta tan obsedit per «descriure» o «testimoniar» una societat, com per esbossar els termes d’una problemàtica més aviat abstracta: existencial i tot. És ben possible que, sense el pas per l’exili —sense l’escenari i sense els personatges que li proporciona Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al «conte filosòfic» tradicional. Mèxic li brindava una «realitat» susceptible d’interpretacions suggestives. Calders la utilitza amb habilitat i amb exactitud: la barreja d’exactitud i d’habilitat —de malícia— és la caricatura. Damunt, hi ha, així mateix, molta voluntat d’observació, de simpatia i d’ostinato rigore.