Hereus del Modernisme i poca cosa més
El que van escriure per al teatre els autors del primer Noucents no lligats al Noucentisme conserva molts punts de contacte amb el teatre modernista: és fill, i en certa manera germà, d’aquest —del d’Ignasi Iglésias, del de Pous i Pagès. De la moda de la Fi de Segle, arraconen els trucs «misteriosos» derivats de Maeterlinck, i el «redemptorisme» social i les seves obres «de tesi». A més, es desruralitza del tot. Alguna cosa de la lliçó ibseniana, una certa violència primària en els conflictes dramàtics són els aspectes que millor demostren aquella vinculació. D’altra banda com observa Curet, aquest «nou» teatre es caracteritza, en oposició al Modernisme, per «el esmero en el lenguaje», «la concisión del diálogo» i «la mayor naturalidad de la acción».
La seva figura més destacada és Joan Puig i Ferreter, de qui ens hem ocupat en parlar de la prosa narrativa. Puig i Ferreter estrenà el 1904 La dama alegre, a la qual seguiren Arrels mortes, Aigües encantades, Drama d’humils, La dama enamorada, La innocent, El gran Aleix, Desamor, Garidó i Francina, Si n’era una minyona…, L’escola dels promesos, El gran enlluernament, Les ales de fang, Un home genial, La dama de l’amor feréstec, La dolça Agnès i Anna darrere la cortina. S’ha dit, i Guansé n’ha citat l’anècdota, que Pérez Galdós, després d’escoltar la lectura de la traducció castellana d’un drama de Puig, va dir que aquella peça feia «olor de semen». Una mena d’obsessió sexual, directa o emmascarada, domina el clima dramàtic de la seva obra, i li injecta un patetisme feréstec i vertiginós. L’enorme corpulència de la producció novel·lística d’aquest autor obscureix el seu treball de dramaturg, el qual, altrament, ha tingut poca audiència entre la crítica posterior.
També del 1904 és la primera estrena de Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881-1941): La morta. Després donà al públic Claror de posta, Flors i violes, La família Rocamora, El mal pagador, La vall de Josafat, El ram d’olivera, Carlets, home de molts oficis, Mamà política, etc. Són drames i comèdies de modesta entitat. Com ho són les d’Ambrosi Carrion (Sant Gervasi de Cassoles, 1888), el qual, al costat d’algunes reelaboracions de temes clàssics —Tribut al mar, Periandre, Niobe, Clitemnestra, Les Danaides, etc.— i d’algunes estampes de tema religiós —El Fill de Crist, La filla del rei Nathan, El misteri de Nostra Dona de les Roses—, on el modernisme és molt visible, va escriure drames «actuals», no exempts de vigor: la trilogia La sort, Cap de flames, L’ombra. Més traça en la construcció i més agilitat i gràcia en els parlaments trobem en les obres d’Avel·lí Artís. Artís va ser, essencialment, home de teatre. Ja hem citat els seus records d’Adrià Gual. La seva labor escènica és abundant i acurada. Entre moltes altres peces, No és mai tard si el cor és jove, A cor distret, sagetes noves, Quan l’amor ha encès la flama i, sobretot, Seny i amor, amo i senyor, són bones mostres d’humor, sovint intranscendents, però sempre interessants. D’altres escriptors d’aquesta generació, o de la següent —els de la següent, marginals al Neonoucentisme típic—, podríem esmentar ací, ja que, en definitiva, continuen la trajectòria d’un teatre «heretat», sense sorpreses, bé que cap d’ells no destaqui de manera especial: J. Navarro Costabella —escenificà el seu Samuel—, Manuel Folch i Torres, Josep Morató, Ramon Vinyes, Lluís Elias, Lluís Capdevila, Josep Millàs-Raurell, etc. Josep M. Folch i Torres també va estrenar alguna obra en la línia del seu estil i dels seus propòsits moralitzants: per a nens, en particular.