La novel·la urbana
La novel·la rural catalana —més «geogràfica» que «humana»— estigué força dessincronitzada respecte al ritme i a les intencions de la novel·lística europea del moment. Això és evident fins i tot de cara a França, que, per qüestió de proximitat si més no, hauria pogut fer sentir la seva tradicional influència. Pensem que Paul Bourget havia nascut el 1852; Maurice Barrès, Abel Hermant i Marcel Prévost, el 1862; Jules Renard, el 1864; Romain Rolland, el 1866; André Gide, el 1869; Marcel Proust, el 1871; Charles-Louis Philippe, el 1874. Excepte el cas de Proust, més tardà en la seva revelació, tots aquests novel·listes foren estrictament contemporanis de Víctor Català, de Pous i Pagès, de Prudenci Bertrana, i els llibres dels uns i dels altres coincidiren en les dates de publicació. Certament, el 1890, Paul Alexis encara podia dir que no ha mort el naturalisme. Però el naturalisme francès d’aquesta època —Paul Adam, J. H. Rosny, Georges Lecomte, Gustave Geffroy, Jean Lorrain, etc.— tenia molt poc de ruralisme i trobava més aviat els seus temes en el món «urbà» de la burgesia, de les «nouvelles couches», del «milieu» infame.
Als Països Catalans la novel·la urbana d’arrel naturalista, després de Narcís Oller, presentà gairebé només una obra important, i a més en castellà: Arroz y Tartana de Vicent Blasco Ibáñez, que descriu admirablement la modesta febre d’or de la València finisecular. Tanmateix Barcelona, la sotraguejada i pròspera Barcelona d’aquells anys, comptà amb molt pocs novel·listes interessats a indagar i a testificar la seva vida. Hi ha la famosa Auca del senyor Esteve de Rusiñol i poca cosa més: material realment escàs en proporció a la suggestiva potència de la «ciutat» —de la ciutat amb les seves classes, els seus problemes, els seus incidents, la seva vida.
Les narracions d’Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1936), de Carles de Fortuny (Barcelona, 1872-1931), del marquès de Camps (Girona, 1860-Sant Sebastià, 1939), foren una contribució molt esquifida a la novel·la urbana. Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937) és més interessant en les seves incursions pels baixos fons de Barcelona. D’altres autors, més joves, com Alfons Maseras i Josep Maria Folch i Torres, opten pel marc urbà, però la ciutat se’ls queda reduïda a pura escenografia: els seus propòsits vagaven pel camí del sentimentalisme pretesament profund o amenament lleuger. Pere Corominas dedicà majors espais a Barcelona. La reincorporació de la ciutat a la narrativa catalana no sols suposava, naturalment, un eixamplament temàtic —que ja era molt—, sinó que obria unes perspectives ja estrictament literàries que, a la llarga, corregirien el desfasament local del gènere. La normalització de la novel·la catalana s’anà aconseguint pas a pas, a partir d’aquí.