«I el joc continua…»

Lectors i comentaristes s’han sentit desconcertats, sovint, davant el fet que Manuel de Pedrolo canviï de «tècnica» narrativa a cada llibre, o gairebé. Els fa la impressió que el novel·lista prova, i vacil·la, i fluctua entre la recerca i el mimetisme. O sigui: que no troba el camí segur i definitiu. La veritat és que Pedrolo no pretén «trobar» aquest presumpte camí segur i definitiu. Més aviat al contrari: el descarta. Ell no creu en «una» tècnica narrativa. «No es tracta pas tant de contar la història», diu en el pròleg d’Avui es parla de mi, «com d’estudiar les possibilitats d’un procediment». Explora i explota, fins al màxim que li és assequible, l’aptitud d’uns mitjans narratius que coneix o s’enginya. I hi insisteix. «En aquesta novel·la provo per quarta vegada una variant —distinta en cada obra— de tècnica retrospectiva», confessa en una plana preliminar d’Un de nosaltres (Pont Blau, núm. 20, pàg. 185). «I el joc continua…». No és ben bé un «joc»: és, exactament, «literatura». En algun moment, com en Domicili provisional, els resultats de Pedrolo són d’un virtuosisme preciós: els dos «relats» del llibre són dues petites obres mestres. I, sempre, ens ofereix la temptativa tossuda d’«experimentar», en la doble aspiració de mesurar les capacitats pròpies i les de l’instrument literari.