Traductors i traduccions insignes

Entre les aportacions fonamentals cal citar, de seguida, les versions de la Bíblia i, sobretot, les dels clàssics grecs i llatins, que vénen a constituir el fons d’«humanitats» en l’accepció tradicional. Ja hem fet referència a les dues institucions que se n’encarregaren, protegides pel mecenatge de Francesc Cambó: la Fundació Bíblica Catalana i la Fundació Bernat Metge. Un dels animadors de la primera va ser Carles Cardó, el qual, sol o en col·laboració, traduí set dels quinze volums que formen aquesta edició de les Escriptures. Es tracta d’una traducció més aviat «literària», per bé que no exempta de rigor filològic. Major interès científic té, però, la Bíblia de Montserrat, de dom Bonaventura M. Ubach i els seus col·laboradors, que també ha quedat al·ludida en alguna pàgina anterior. Una tercera versió, incompleta, cenyida a la Vulgata i sense més pretensió que la de la divulgació religiosa, és la del Foment de Pietat Catalana. La Fundació Bernat Metge, dirigida successivament per Joan Estelrich i per Carles Riba, s’especialitza en els clàssics de l’Antiguitat greco-romana. Hi han col·laborat, entre altres, Joaquim Balcells, Manuel de Montoliu, Carles Riba, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Carles Cardó, Joan Crexells, Marçal Olivar, Miquel Ferrà, J. Farran i Mayoral, Salvador Galmés, Ferran Soldevila, Guillem Colom, etc. Les versions, en general, posseeixen una alta qualitat literària, com ja fa preveure el prestigi dels qui les fan. La seva solvència científica, no sempre segura en els primers anys d’existència de la Fundació, s’aferma amb el temps, i la Bernat Metge ha esdevingut una vertadera escola d’humanistes de mèrit reconegut.

Consideració especial, encomiàstica, demana Carles Riba com a traductor de clàssics. Per a la Bernat Metge, Riba donà la versió íntegra de les Vides paral·leles de Plutarc, dels textos socràtics de Xenofont, i de les tragèdies d’Èsquil i de Sòfocles. El 1919, havia publicat una versió en vers de l’Odissea que, aleshores, va ser rebuda amb elogi unànime per la crítica. Anys després, insatisfet d’aquest treball, Riba torna sobre el poema homèric, i n’escriu una segona versió, també en vers, que apareix el 1948. Entre totes dues Odissees hi ha molta maduresa d’humanista i molta experiència poètica —«i més encara experiència humana, en general»—: potser la primera té una diafanitat i una senzillesa d’expressió superiors; l’altra, amb tot, és el cim insuperable i el resultat tenaç de tota una vida dedicada als estudis clàssics i a la creació literària, i constitueix, sense cap mena de dubte, un dels productes més insignes de les lletres catalanes contemporànies. La dificultat «poètica» que se li plantejava amb major agudesa era la de trobar un «equivalent» català del metre grec de l’original, de manera que conservés el «moviment» de l’estil homèric. Riba vol crear un «hexàmetre» català que, salvant les distàncies, recordi l’hexàmetre del poema homèric. I malda per conferir-li una plenitud «sonora» —«tota poesia…, és en la veu»—, que no traís el sentit de l’èpica antiga, «el caràcter de poesia per a ésser recitada». Amb les tragèdies de Sòfocles, el poeta realitzà una tasca semblant. Després de la seva versió en prosa per a la Bernat Metge, Carles Riba en publicà —1951— una altra en vers, la qual és igualment una obra mestra.

Les traduccions poètiques —de poesia i en vers— són abundants, a part les de Riba, que, a més de les mencionades, en féu de dos poetes més: Hölderlin i Kavafis. La que Llorenç Riber realitzi de l’Eneida ja queda consignada. Un altre mallorquí, Guillem Colom, dóna la seva versió d’Els Lusíades de Camôes, amb l’ajuda de Miquel Dolç, i, sol, de l’Evangelina de Longfellow. Un tercer poeta de l’Escola Mallorquina, Miquel Forteza, publicà, el 1960, Rosa dels vents, volum miscel·lani que enclou poemes francesos, anglesos i castellans pulcrament traduïts: el virtuosisme de fidelitat formal —les mateixes rimes anteriors i fins i tot el mateix consonant— amb què Forteza ha traduït El corb de Poe no té paral·lel en cap altra llengua. Com tampoc no en té la traducció de La Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra. La subjecció a l’hendecasíl·lab i al tercet de l’original dantesc era un escull incommensurable, que només un poeta de la fabulosa habilitat «tècnica» de Sagarra podia salvar sense perjudici de la fidelitat al contingut. De les «interpretacions» de poesia xinesa que van escriure Josep Carner —Lluna i llanterna— i Marià Manent —L’aire daurat i Com un núvol lleuger—, també n’hem donat notícia. Marià Manent, encara, ha traduït un considerable aplec de poesia anglosaxona, del qual és un notable mostrari la seva antologia Poesia anglesa i nord-americana. Tot el poder de suggestió i l’alada musicalitat que sol caracteritzar el vers de llengua anglesa troba en l’art i en el català irisat de Manent una correspondència de prodigiosos efectes. Josep M. López-Picó, en Exercicis de geografia lírica, assaja versions lliures d’uns quants poetes anglesos, i Carme Monturiol publica el 1928 una bona traducció del Sonets de Shakespeare. Tomàs Garcés tradueix poetes italians i gallecs. La ressenya es faria inacabable.

Més encara ho seria la de traduccions en prosa. Les que amb el seu nom o amb diversos pseudònims publicà el poeta Josep Carner són, elles soles, un bloc ja d’extraordinària importància. Carner ha traduït Defoe, Mark Twain, Andersen, George Elliot, Erkmann-Chatrian, Villiers de l’Isle Adam, Selma Lagenöf, Musset, Arnold Bennet, Dickens. Els Dickens de Carner —la Cançó nadalenca, el Pickwick, el Pip, el David Copperfield— són memorables per la seva inexhaurible opulència idiomàtica i per la subtilesa amb què trasllada la ironia i la tendresa de l’original. Carles Riba tradueix Poe, Gògol, Walter Scott, Keller, Hoffmann, Bernardin de Saint Pierre, Sienkiewicz. Carles Soldevila fa versions de Voltaire, d’Anatole France; Miquel Llor, de Giovanni Verga, d’André Gide, d’Alberto Moravia; C. A. Jordana, de Thomas Hardy, de Mark Twain, de Stevenson, de Meredith, de Virginia Woolf; Marià Manent, de Walter Pater, de Rudyard Kipling; Farran i Mayoral, de Swift, de Fontenelle, de Goldsmith, de Merimée; Andreu Nin, de Tolstoi, de Dostoievski, de Pilniak, de Txèkhov, de Jules Vallès, de Trotski; Martínez Ferrando, de Schnitzler, de Kleist, de Stefan Zweig; Bofill i Ferro, d’August Strindberg, de Marcel Proust; Agustí Esclasans, de Victor Hugo, de Baudelaire, de Max Berbohm; Joan Oliver, de Jules Supervielle, d’Elsa Morante; Ferran Soldevila, d’André Maurois; Tomàs Garcés, de Louis Hémon; J. F. Ràfols, de Francis Jammes; Jacint M. Mustieles, de Jerome K. Jerome; Llorenç Villalonga, del príncep de Lampedusa —justament Il Gatopardo—; Ramon Vinyes, de Balzac; Domènec Guansé, de Balzac, de Maupassant; Carles Rahola, de Jean Tharaud; etc. Durant cinquanta anys, escriptors i editorials han realitzat en aquest domini un coratjós i positiu esforç, que es continua fins avui. La «normalització» cultural de la llengua catalana guanya amb això posicions definitives.

També es feren, és clar, traduccions «per al» teatre. En part, aquest «per al» era real, i les peces traduïdes es destinaven a la representació. En altres casos, la finalitat primera era «literària». Tal és el cas, naturalment, dels dramaturgs de l’Antiguitat, que només excepcionalment arribaven a l’escena. Les traduccions de Shakespeare —tan abundants ja en el període anterior: Morera Galícia, Cebrià de Montoliu, Alfons Maseras, etc.— es repeteixen i se succeeixen menys en el teatre que en el llibre. Traduïren Shakespeare, en aquest període, Josep Carner, Carles Capdevila, J. Farran i Mayoral, Joan Puig i Ferreter, Carme Monturiol. C. A. Jordana emprengué una versió completa de Shakespeare, que quedà molt avançada en la seva publicació (1930-1936). No era potser Jordana —prosista correcte, fred, impàvid— el traductor més adequat que Shakespeare podia trobar en llengua catalana, sinó Josep M. de Sagarra. Sagarra traduí una gran part del teatre shakespearià, i ho féu amb una fidelitat «retòrica», ja que no literal, que Jordana no podia permetre’s. El llenguatge bigarrat de Sagarra i la seva increïble facilitat de versificador rendeixen aquí bona collita. Sagarra va escriure algunes «adaptacions» de comèdies famoses —El senyor Perramon ho és de L’avar de Molière, El fiscal Recasens, no és d’El casament de Gògol—, lliurement manipulades, que aconseguiren gran èxit de públic. Joan Oliver tradueix i adapta obres de tota mena: des del Pigmalió de Bernard Shaw fins a L’òpera de tres rals de Brecht, des d’alguns textos de Molière i de Goldoni fins a Tot esperant Godot de Samuel Beckett. També són dignes de menció les versions que d’altres obres de G. B. Shaw va fer el novel·lista i periodista Carles Capdevila (Barcelona, 1879-1938), traductor també de Guerra i Pau de Tolstoi.