Barcelona, capital avantguardista

Barcelona va ser, després de París, la ciutat europea més propícia —o, almenys, més precoçment propícia— a l’Avantguardisme plàstic, i això ha de ser tingut en compte encara que sigui marginal a la nostra matèria. El 1912, un marxant del veïnat, Josep Dalmau, va organitzar una exposició de pintors cubistes —Duchamp, Juan Gris, Léger, Gleizes, etc.—, cosa que ben pocs col·legues seus d’altres latituds haurien gosat fer aleshores. Entre aquest any i el 1922, Dalmau va presentar al públic català el més «avançat» de l’art de l’època: la mostra d’«Art francès d’avantguarda», el 1920, amb peces de Marie Laurencin, de Braque, de Dufy, de Derain, de Matisse, de Vlaminck, encara era un gest osé, a escala europea. I també Dalmau va patrocinar la primera presentació de Joan Miró i de Salvador Dalí, així com, el 1922, una sèrie d’obres de Francis Picabia, amb un catàleg avalat per un text d’André Breton. Per cert que Picabia, fugint de la guerra, s’havia refugiat a Barcelona, i a Barcelona publica —en francès— la revista 391, on col·laboren Apollinaire i Max Jacob, que més tard assumirien la suprema representació dels «ismes» ultrapirinencs. 391 apareix el 1917. Una mica abans, l’hispanoamericà Joaquim Torres-Garcia, catalanitzat, a mig camí entre el Noucentisme (vegeu el seu llibre Diàlegs, 1915, impregnat d’un lèxic encara orsià) i la «revolta», promou un petit escàndol revulsiu en la pintura local: Un enemic del poble, la revista de Joan Salvat-Papasseit, en recull algunes repercussions teòriques. Diguem, de passada, que les redaccions de 391 i d’Un enemic del poble tenien el seu domicili a les galeries Dalmau…