Prat de la Riba
Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) tenia fusta i tremp d’estadista, i les seves activitats públiques ho acrediten. Tant la seva obra des de la presidència de la Diputació Provincial de Barcelona i de la Mancomunitat com la seva tasca, amagada i obstinada, entre bastidors, en la promoció del catalanisme militant, constitueixen el tramat més positiu d’un bon període de la vida política del Principat. Prat fundà i dirigí la Lliga, el partit que representava la burgesia regionalista, i els seus escrits, discursos, manifestos, informes, etc., són la més autoritzada exposició del pensament i de les intencions que guiaven aquella organització davant els problemes del país i de l’Estat. El 1890, com a president del Centre Escolar Catalanista, havia pronunciat unes paraules tallants, inequívoques: «Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra». Amb aquesta frase, pràcticament, el catalanisme deixava de ser regionalisme i ascendia a nacionalisme: el plantejament de les reivindicacions podia fer-se ja sense les habituals mistificacions de la dependència «provincial». El «principi de les nacionalitats» podia ser invocat sense embuts ni encongiments.
El 1894, Prat de la Riba, en col·laboració amb Pere Muntañola, publica un Compendi de Doctrina Catalanista, en el qual les formulacions teòriques, entre la sinopsi i la consigna, tenen una nuesa apodíctica. En el llibre La Nacionalitat Catalana, (1906), Prat de la Riba formalitza el seu ideari. L’oportunitat històrica del text, la personalitat de l’autor i la franquesa amb què exposava les aspiracions del seu partit, majoritari aleshores dins el catalanisme, donaren a La Nacionalitat Catalana el valor de doctrina «oficial».
Prat de la Riba aporta un accent nou al corrent ideològic del conservadorisme català. Aquest, des de Jaume Balmes, havia estat una lleu desviació de la línia tradicionalista espanyola, lligada al plet dinàstic de les guerres carlines: tant Mañé i Flaquer com el bisbe Torras i Bages no fan sinó seguir Balmes en els principis de base, Mañé més decantat a les premisses del parlamentarisme de la Restauració, Torras insistint en el nervi local. Per a aquest sector de pensadors catalans —com per als seus paral·lels castellans (Donoso Cortés, Menéndez y Pelayo, Víctor Pradera) o francesos (De Maistre, Barrès, Maurras)—, el «segle XVIII» fou un error lamentable: el racionalisme de la Il·lustració representa per a ells el triomf de les abstraccions genèriques sobre les realitats concretes, de la uniformitat sobre la varietat, de l’Estat sobre la societat. Prat de la Riba compartia aquest criteri, però amb un matís nou que procedia de la seva formació i de la seva òptica jurídica i sociològica, en gran part. En oposar-se a l’herència jacobina —que en el cas particular de Catalunya va vinculada a l’Estat espanyol i als seus polítics, i per tant, d’una manera automàtica i per una fatalitat sòcio-geogràfica, contrària al catalanisme—, Prat no es limità ja a utilitzar els arguments dels seus predecessors: la tradició. Encara hi ha molts elements romàntics, en les idees de Prat. Però ja són d’una altra mena. Sobre el seu criteri graviten les conclusions més o menys «científiques» de Comte i de Savigny, de Taine i Le Play, de Fustel de Coulanges i de Spencer.
Amb Prat de la Riba, el catalanisme de dretes, que es presenta com l’únic —o el millor— catalanisme possible, articula en un ampli cos doctrinal els seus principis i les seves aspiracions. Però l’aportació més perdurable de La Nacionalitat Catalana és la d’haver donat forma clara al problema català. Prat parteix d’unes afirmacions marcadament distintes de les que sustentava el federalisme proudhonià que havia introduït a Espanya Francesc Pi i Margall (1824-1901): on Pi i Margall i els seus seguidors s’havien limitat a insistir en el pacte sinal·lagmàtic —pactant, els municipals han de construir les províncies, a la vegada que les províncies han de construir la nació—, Prat de la Riba parla de «comunitat històrica» substancialment «necessària», individualitzada per uns determinats caràcters diferencials. Prat hi aplica el «principi de les nacionalitats», tan propi del segle XIX, fent correspondre el «fet jurídic» amb el «fet social». Es tracta, per tant, d’un dret natural, no de la conseqüència d’un pacte. Herder, Fichte, Schelling, pares del nacionalisme europeu, constitueixen el rerefons de la teoria.
Pel que fa a la solució pràctica, en funció de l’Estat espanyol existent, consistiria, segons Prat, a canviar-lo d’«unitari» en «federal». El nacionalisme català, afegí, «mai no ha estat separatista» i «sempre ha sentit intensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l’organització federativa». Un segon pas seria la «federació ibèrica», amb la inclusió de Portugal. I les successives ampliacions de base podrien dur als «Estats Mundials». La nació, però, és la cèl·lula primària, irreductible, viva: la seva autonomia és fonamental perquè equival a eliminar l’opressió d’uns pobles sobre uns altres.