La seducció del teatre
La seducció de l’escenari fou molt viva entre els escriptors catalans d’aquesta època: gairebé tant com la de la poesia. Les conseqüències, hagué de pagar-les la prosa narrativa: ja he indicat com alguns novel·listes ben encarrilats —Pous i Pagès, Prudenci Bertrana— abandonaren la narració pel drama o la comèdia. I són molts els noms que ja han passat per aquestes planes per alguna altra raó, que caldria tornar a citar ací per la seva contribució al teatre com a autors, adaptadors o traductors. Joan Maragall, per exemple, refà un passatge del Faust de Goethe, La Marguerideta, i escriví un noble poema dramàtic, també d’inspiració goethiana, Nausica, basat en un fragment de l’Odissea. Nausica, però, era més per a llegir que per a representar —fou estrenada el 1912—: més valuosa per la seva grandesa lírica que per la seva allure teatral. Pecaren també de «literàries» les poques peces de Jaume Brossa: Sepulcres blancs, Les flors del desert. I ja sense cap mena d’esperança que pugessin a un escenari van ser les temptatives de Pere Corominas —Putxinel·lis—, de Francesc Pujols —la tragèdia Medeia—, i la fluent producció d’Alfons Maseras —L’hereu, Guerau i Marta, Ermesendis, etc. Joaquim Ruyra hi provà sort amb La bona nova, i Jaume Massó i Torrents va escriure el text de La fada, muntatge modernista que, amb música d’Enric Morera, va representar-se a la quarta Festa Modernista de Sitges (1897). Juli Vallmitjana —La gitana verge, El corb, etc.— continuà amb els temes de les seves novel·les, en passar al teatre. Miquel de Palol —Senyoreta enigma, L’enemic amor, Petites tragèdies— es passà també al teatre després d’haver-se dedicat a la poesia i a la narració. I més de seixanta obres arribà a estrenar Apel·les Mestres, que es reparteixen en el doble vessant del seu temperament d’escriptor, càustic unes vegades, fantasiós i sentimental d’altres, i ambientades sovint a la costa catalana: La barca, El Pare Nostre, L’avi Xena, La presentalla, La barca dels afligits, etc. Mestres fou, a més, un dels peoners de l’opereta catalana: els seus llibrets Petrarca, Picarol i Follet van tenir música d’Enric Granados; La Rosons, de Morera. La ressenya podria allargar-se.
L’obra de Josep Pous i Pagès mereix una menció a part per la seva superior maduresa escènica. L’endemà de bodes és encara un drama rural, però ja depurat d’exacerbació i de pintoresc: en ell, Pous i Pagès demostrà el que després seria la major virtut del seu teatre, o sigui el diàleg discret, l’absència d’efectismes, la tècnica segura, l’acció interessant. L’endemà de bodes té un tema molt fressat: el matrimoni per motius econòmics, amb tota la càrrega d’egoisme, de concupiscència, de mesquinesa, que pot suggerir aquesta mena d’episodi. En Els visionaris (1909) planteja una discrepància religiosa al si d’una família. Senyora àvia vol marit (1912) —la vella que oblida que ho és— i En Joan Bonhome (1912) —el polític improvisat— el porten a la «comèdia ciutadana», correcta i graciosa. Eren els primers passos d’un teatre d’ambient burgès, que retrobarem en Sang blava (1914) i en altres obres seves. La producció de Pous i Pagès és extensa, variada i sempre estimable. Fins i tot va escriure un drama «històric», Damià Rocabruna, el bandoler (1917), basat en la figura del Roca Guinarda del Quijote. Vivim a les palpentes, una de les seves últimes peces, si no la darrera, estrenada el 1930, reincidia en el tema rural, però encara amb una major dignitat i «modernitat» que en L’endemà de bodes. Pous i Pagès va traduir Le feu qui reprend mal de Jean-Jacques Bernard, i es mantingué sempre molt vinculat a les iniciatives dramàtiques més ambicioses que es produïren a Barcelona durant el primer terç del segle XX.
Prudenci Bertrana exercí la crítica teatral, i les seves incursions als escenaris —Les ales d’Ernestina, La dona neta, Enyorada solitud, L’auto del senyor Moixet, etc.—, sense la categoria literària de les seves novel·les, van ser acollides amb deferent consideració.