Meditacions sobre la lluita fratricida

Però Salvador Espriu no s’esgota en aquesta tensa «passió meditabunda». Al cap i a la fi, és «meditant la mort» que l’home retroba la seva «vida» vertadera, i, fins que no li arribi «el moment en què tot li serà pres», l’home ha de «viure», i viure amb els altres homes. Per aquesta raó —biològica—, la seva obra es projecta, des d’un principi, igualment sobre els problemes col·lectius: problemes de «convivència», en definitiva. I no es limita a una «sàtira social» genèrica, sinó que enfoca qüestions concretes d’ordre polític i nacional. En són exemples les narracions «El meu amic Salom» i «El país moribund» en Ariadna al laberint grotesc. Després del 39, les causes i els efectes del conflicte, vistos sempre des de l’angle «ètic» en què se situa l’escriptor, prendran un lloc preferent en la preocupació literària de Salvador Espriu.

Antígona, tragèdia que repeteix l’argument de Sòfocles, ja al·ludeix l’odi i la sang que oposa els «germans» —és a dir, un mateix poble— entre si. La idea reapareix a Primera història d’Esther, un dels textos més brillants d’Espriu i de tota la dramatúrgia catalana. En contrast amb la nuesa i la simplicitat escèniques —clàssiques— d’Antígona, la Primera història d’Esther és una peça de singular construcció, bigarrada i complexa —barroca— en el seu contingut. D’una banda, es presenta com una «improvisació per a titelles», en la qual s’interfereixen, de més a més, els suposats titellaires i algun també suposat espectador; de l’altra, la matèria bíblica es combina amb detalls folklòrics i familiars, que l’autor desenterra dels seus records infantils. La circumstància de transferir a uns titelles el desenvolupament de la trama extreta dels Llibres Sagrats revela que Espriu es proposa un doble eufemisme: la realitat «nacional» hi és traduïda a través dels episodis de la tradició hebrea, i, damunt, a través d’uns fingits «ninots» inanimats. Aquest punt de vista «deformador», crispat, dóna un relleu força particular al plantejament del problema.

De «màxim crim» qualifica Espriu, per boca de l’Altíssim —el cec de la parròquia de Sinera que fa de speaker de la representació de titelles—, «el pecat de la guerra entre germans». L’obra, no cal dir-ho, abraça més intencions, i és, explícitament, un al·legat contra l’antisemitisme, que convindria relacionar amb la condemna universal de Hitler, aleshores enèrgicament aguditzada. Però Salvador Espriu apunta, en concret, al drama domèstic, a penes cicatritzat: la guerra entre germans. Ell ho planteja, mitjançant l’al·legòrica utilització dels incidents d’Esther, de Mardoqueu, d’Aman, i altres estaquirots de la llegenda jueva, a un nivell abstracte. I aquell «màxim crim» es converteix, de «guerra civil», en una qualsevol espècie de «guerra»: la violència entre homes és sempre violència entre germans. «Una almoina recíproca de perdó i tolerància» és el que demana, i no sols per als qui lluitaren en la guerra local del 1936. Salvador Espriu s’hi val de la vella comparació del «mirall de la veritat» que, desfet en «fragments petitíssims», «cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum». La tesi liberal, doncs, hi salta a primer pla. Salvador Espriu parla en tot moment d’«homes», sense adjectivar. Si especifica la «condició» —credo, raça, classe, o el que sigui—, és per advertir que aquests «sectors», cadascun per la seva banda, posseeixen o poden posseir una parcel·la de la «veritat» comuna. El món d’Espriu descansa sobre una dialèctica d’«interessos» o de «forces». És encara un món fundat en els valors morals de la més egrègia tradició burgesa; és, sobretot, un món fundat en la mort. La mort el centra. Per haver-la «meditada» i per saber o per creure saber el que és, i per acceptar-la, l’escriptor la rebutja. Res no li sembla tan inconcebible com el fet que els homes es matin entre ells. La convivència —«viure amb»— serà el principi sagrat per a la humanitat. Aquest és el nervi de la seva actitud.

En els poemes de La pell de brau i del Llibre de Sinera, torna a incidir en el tema, però ara amb una especial concreció. La pell de brau és, agradi o no, el gran poema de la guerra civil espanyola, i no solament vista des del cantó català. Salvador Espriu, que ja en la Primera història d’Esther i en alguns més dels seus escrits havia mostrat una clara predilecció per la mitologia i la història del poble jueu —en franca discrepància amb les ínfules greco-llatines del Noucentisme— s’acull en aquest llibre a una terminologia i a un atrezzo literari d’idèntica procedència semítica. Sepharad —l’Espanya tràgica i perduda dels sefardites— és el nom que ací designa la «pell de brau» ibèrica. Mantenint un paral·lelisme ambigu entre l’aspecte judaico-històric i l’aspecte hispànic actual, Salvador Espriu dispara la seva sàtira de vegades, i un plany d’altres, contra el fratricidi, l’opressió i la misèria.

La seva exhortació a Sepharad, a la imaginària Espanya present, insinua el remei —sempre «ètic», i exclusivament ètic— als mals encrespats:

En el Llibre de Sinera, Espriu regressa del món de Sepharad, i es cenyeix al català, per posar el dit a la plaga viva del seu país. «Sinera», anagrama, per inversió, d’Arenys —Arenys de Mar—, és la petita ciutat del Principat en la qual l’escriptor ambienta moltes narracions i molts poemes, i a la qual atribueix la indicació representativa de la seva terra. No és ja la lluita passada, ni les seves conseqüències genèriques, sinó una realitat actual i una desolació concretíssima, la matèria que en aquest llibre omple els versos. De fet, Catalunya suposa un problema a part, i Salvador Espriu el planteja amb adolorida exigència. «Poesia civil», o «política», la d’Espriu continua la trajectòria que va des de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau a les Elegies de Bierville, de Carles Riba.