Superació de la literatura regional

Encara que només conscientment a mitges, tot això respon al desig de superar el desfasament de la literatura local respecte a les altres literatures europees. Pensem que Verdaguer (1845-1902) i Guimerà (1845-1924), il·lustres de la Renaixença, eren cronològicament contemporanis de Baudelaire (1821-1867), de Verlaine (1844-1896), de Rimbaud (1854-1891), mentre que estèticament n’estaven separats per un abisme. La voluntat d’alinear-se en la més pura actualitat de l’Europa literària esdevingué inevitable.

Va haver-hi un esforç per «posar-se al dia», per vèncer l’estat de «cultura satèl·lit», en el sentit que T. S. Eliot dóna a aquesta fórmula: una cultura amb llengua pròpia però amb esperit estranger. I això és el que havia succeït durant la Renaixença. A pesar que els poetes catalans de l’etapa floralesca del Vuitcents abusaren del repertori d’al·lusions històriques —almogàvers, canonges, comtes-reis, segadors del 1640, verges i sants «nostrats», trobadors, etc.— i polsaren la corda folklòrica, la seva dependència de les lletres castellanes és indubtable. Zorrilla, Núñez de Arce, Bécquer són imitats i adaptats a les necessitats locals. Només una lleugera obertura als romàntics francesos —especialment a Victor Hugo— compensà la fatal inclinació als models castellans. La influència francesa s’estengué a Flaubert, a Zola, a Daudet, per a la narrativa, i a Proudhon, a Comte, a Taine, per al pensament esquerrà. I poca cosa més. Si Teodor Llorente traduí —al castellà d’altra banda— poemes de Baudelaire i de Verlaine, el contacte amb el frisson nouveau de la poesia francesa no quedà reflectit en l’obra catalana d’aquest ni de gairebé cap altre autor. José M. Gabriel i Galán i Vicente Medina interessaven encara Maragall —Maragall mai no escriví el nom de Rimbaud i només dues vegades el de Baudelaire i el de Verlaine. Però tot això és el que superarà la «Fi de Segle». La «cultura» per als catalans havia estat, fins aleshores, «cultura espanyola» i, subsidiàriament, «cultura francesa». La «cultura catalana», regional encara, volgué revisar aquestes limitacions.