Una generació gairebé sense poetes

Tomàs Garcés havia nascut el 1901 i Màrius Torres el 1910: entre les «generacions» de l’un —la de Riba— i de l’altre —la d’Espriu—, caldria situar una sèrie d’escriptors que nasqueren en la dècada així delimitada. Pocs poetes, de tota manera. Aquesta tercera generació, intermèdia, pot exhibir novel·listes, historiadors, crítics, lingüistes, assagistes en nombre i en solvència majors: és la generació de Jaume Vicens Vives, de Rafael Tasis, de Maurici Serrahima, de Salvador Dalí, de Sebastià Juan Arbó, de Mercè Rodoreda, de Miquel Batllori, de Joan Coromines, de Xavier Benguerel. Els seus poetes, a més de ser pocs, tenen un notori caràcter epigonal respecte als seus predecessors il·lustres, i ni tan sols solen dedicar-se a la poesia amb una vocació mitjanament decidida. Xavier Benguerel (Barcelona, 1905) i Mercè Rodoreda (Barcelona, 1909) són, sobretot, novel·listes, i els versos que han escrit i publicat —d’una notòria discreció formal— compten molt escassament en el total de les obres respectives; Octavi Saltor (Barcelona, 1902) i Joan B. Solervicens (Barcelona, 1904-1961) es dediquen preferentment a altres activitats intel·lectuals. Aquests darrers i Manuel Bertran i Oriola (Cardona, 1901), Miquel Melendres (Girona, 1909) i Pere Ribot (Vilassar de Mar, 1909), per filiació estilística i per afinitat en els temes, depenen de Josep M. López-Picó.

Només Joan Llacuna (Igualada, 1905) sembla despuntar amb una personalitat més destacada. El seu primer llibre, Ònix i níquel (1934), és ja un voluntariós exercici de perfecció formal, que va a la recerca de solucions més pel cantó de la gràcia que pel del concepte. Aurora de l’Aragall (1948), obra única de la maduresa del poeta, aconsegueix el propòsit: en versos breus i reminiscències de cançó. Llacuna dóna a la seva paraula una lleugeresa insòlita, filigranada, elegant. Es tracta d’una poesia gairebé sense més objectiu que la seva pròpia fragilitat verbal i l’«obstinat rigor» aplicat a obtenir-la (Miquel Dolç).