Un altre poeta de primera fila ens queda per catalogar: Joan Oliver. Oliver ha signat els seus llibres de versos amb un pseudònim divertit pel calembour que implica: «Pere Quart» —nom de rei amb el numeral convertit en cognom. Oliver naix a Sabadell el 1899, en una família burgesa de característiques molt específiques en el panorama social del Principat. «El seu besavi patern, Pere Oliver, havia estat el fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell», apunten Castellet i Molas, «i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, havia estat un dels nostres grans capitans d’indústria, polític i teòric de l’economia, que contribuí eficaçment a fer triomfar els principis del Proteccionisme». I val la pena de tenir present aquesta ascendència. Joan Oliver, com Joan Maragall, pertany a l’«alta burgesia industrial»: són —i seguim Castellet i Molas— dues excepcions en la literatura catalana, «literatura de petits burgesos i de pagesos benestants». Potser cal sumar-los un tercer escriptor: Rusiñol. Però si Maragall va ser «la consciència» de la burgesia «quan aquesta es trobava en un dels seus moments més dinàmics», Oliver hi representa «en un dels moments de crisi» la recusació irreverent: Rusiñol —diguem ho pel nostre compte— n’hauria estat el «nen aviciat», ambigu, beneficiari i desinteressat de la seva situació, que es burla dels seus, però que no voldria de cap manera destronar-los. Entre Maragall i Rusiñol no hi va més que una presa de posició subjectiva —la del burgès fidel i la del burgès irònic—: entre tots dos i Joan Oliver s’interposa la Guerra del 14, la revolució d’Octubre, i el crac de 1929. S’hi interposa, de més a més, alguna circumstància personal no menys violenta, que accentua la ruptura. El cas és que «Pere Quart», poeta, des del seu primer llibre —«el primer llibre publicat responsablement»—, s’erigeix en un dels crítics més despietats del món de la seva procedència.

Aquest primer llibre, Les decapitacions, és del 1934. Joan Oliver, aleshores, ja tenia 35 anys, i s’havia donat a conèixer amb narracions, peces teatrals, articles de diari. En Les decapitacions, entre moltes manipulacions de malícia escèptica, «intemporal», hi ha un parell de poemes significatius: un «contra» Hitler

i un altre «contra» Mussolini

etc.). Eren tota una dada. A Les decapitacions va seguir Bestiari, publicat el 1937. Un estudi de la personalitat completa d’Oliver ens portaria a consignar, entre les dates dels dos llibres, altres textos d’indubtable valor indiciari per a reconstruir la seva trajectòria literària. Diguem, sense sortir de la poesia, que el 1936 va escriure una Oda a Barcelona —com Verdaguer, com Maragall, i cadascú a la seva manera i segons la seva circumstància— reveladora de la comprensible barreja d’esperança o de fàstic, de melangia i de passió, que un home com Oliver podia —o devia— experimentar en aquells moments. Són els dies de la guerra. Després ve l’exili i el poeta es refugia a Xile. Saló de tardor (1947) serà, en bona part, un ascètic recolliment en la gravetat i en la nostàlgia. L’Epístola d’alta mar (1948), de retorn a Catalunya, destil·la de nou una gota del primer sarcasme de «Pere Quart». Terra de naufragis (1956) prolonga, a mitges, aquesta mateixa i opaca repressió. Però Terra de naufragis torna a donar cabuda a l’humor corrosiu i fred del «Pere Quart» inicial. Vacances pagades (1960) reincideix en aquesta direcció, més que altra cosa. Amb el títol d’Obra de Pere Quart, Joan Oliver reuneix, el 1963, tota la seva poesia: més ben dit, tota la poesia publicada, i uns quants poemes més fins aleshores inèdits. Resta, sense arribar a l’imprès, una gran quantitat de «versos de circumstàncies»: «la major part, són introbables; d’altres, desvergonyidament satírics, es resisteixen a ser publicats»… Circumstàncies (1968) es titula, precisament, una de les seves últimes publicacions poètiques.