Noucentista i mentor de noucentistes

En els seus primers llibres, la identificació noucentista era literalment arquetípica. Des d’Els fruits saborosos ja es troben en la seva poesia totes les intencions, tots els gustos i regustos que se sumen en el programa líric del Noucentisme. Alguns d’aquests trets apareixen més o menys aconseguits en altres poetes, però només Carner els aplega i els combina tots.

El tòpic «mediterrani», que tant agradava a D’Ors, té en Carner una presència feliç, gràcil: noms, inferències i al·lusions procedents del repertori greco-llatí prenen en els seus versos una naturalitat i una fluïdesa innegables, i tot i no perdre el seu to convencional i culte, mai no es degraden en pedanteria. El tema «urbà» —la ciutat idealitzada pel somni «civil» noucentista— és també, en tant que «esperit» i «paisatge», una altra font generosa de temes de la poesia carneriana: Barcelona com a costum i com a il·lusió. Ho és, igualment, l’enginy matisat de sarcasme, allò que els noucentistes anomenaren «ironia», i que entre els poetes, i en Carner sobretot, deriva en sàtira, no massa profunda, però sempre punyent i viva. I tota la resta, tot el que era habitual i tradicional de la poesia, el sentiment de la natura, l’amor, la pàtria, passen en la de Carner pel subtil sedàs d’una estilització delicada. Com advertia Marià Manent, es nota en tot això «una sombra de desproporción entre la voluptuosidad verbal y el interés que tiene el poeta por lo que cuenta». Allò que el poeta «explica» no és secundari, però sí relativament secundari: és el seu «cant», en darrer terme, el que val i el que perdura. Aquest «cant», en Carner, com en els altres noucentistes, era el resultat d’una docta elaboració, d’un càlcul predeterminat, amb el qual es busca la «voluptuositat verbal», constituïda alhora per valors fònics i per imatges significatives.