Un brot neoromàntic

Convivint amb aquest teatre d’apetències de «normalitat», se’n produeix un altre que, per la tècnica i per la intenció, no s’ajusta a les determinants lògiques —literàries o no— del moment. L’han etiquetat «neoromàntic». És el de Ventura Gassol, el de Josep M. de Sagarra. Diguem, d’entrada, que es tracta de teatre «en vers». Certament, en vers estan escrits L’hostal de l’amor de Ferran Soldevila o la Niobe d’Ambrosi Carrion; però les obres de Gassol i, sobretot, les de Sagarra, es distingeixen per un èmfasi recitatiu especial en els diàlegs i per una poderosa violència en els arguments i en els caràcters, que es retrotrauen a Guimerà, o a Serafí Pitarra, és a dir, al més elemental, commovedor i fulminant del Romanticisme escènic.

Ventura Gassol ha escrit poc per al teatre: La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Nadal. Sagarra, en canvi, hi fou prolífic. Del 1917 al 1961, va estrenar més de cinquanta peces: una o més per any, si descomptem el període 1936-1946, de silenci forçat per a l’escena catalana. En general, aconseguiren èxits dilatats. Jordi Carbonell ha pogut dir de Sagarra que «és l’escriptor que ha dut més gent al teatre català i aquell qui ha prestigiat més la nostra escena entre tots els estaments, tant a les ciutats com als pobles». Però Sagarra és sempre un cas a part.