El pes del temps

De Carner va dir Unamuno, en carta a Josep M. de Sagarra: «Es poco trágico». Però no solament no era «tràgic» —ni falta que li feia— en l’accepció unamuniana de la paraula, sinó que ni tan sols s’estremia amb els grans fantasmes que tan sovint alimenten les meditacions o el tedi dels poetes. Com indicava Carles Riba a propòsit de les primeres obres de Carner, la natura, en la seva poesia, «és un fons sense espais metafísics darrere». El que Riba deia de la natura podria dir-se també de la resta: de l’amor, de qualsevol vivència «poetitzada». Hi ha en aquesta poesia una «mundanitat» serena, en la qual Déu i la mateixa mort rarament compareixen a torbar-ne la placidesa, si és que no s’incorporen decididament a la lluminosa bondat de l’univers carnerià.

Només, de tard en tard, un borrall de malenconia apunta enmig de tant i tan candorós assossec. No hi ha un bri de passió que l’emboiri. Ni, en conseqüència, desesperança o neguit. «La Mort, aquesta vella fredeluga que té una mica els ulls de nostra mare…». Des d’un altre punt de vista, el «polític», la poesia de Carner tampoc no es carrega d’excessives tensions. L’imponent, orquestral, «Dia revolt», amb tota la seva vibració esqueixada, no deixava de respirar la mateixa o semblant «confiança», diguem-ne «col·lectiva», que els entranyables romanços del Déu nos do:

Políticament, tant com poèticament, són el corol·lari fidel d’una època copiosa en prenunciacions satisfactòries. El primer Carner, ocultant, garlaire, reflecteix l’optimisme complet del Noucents.

J. M. Castellet i Joaquim Molas han assenyalat en El cor quiet, publicat el 1925, no una «retractació», però sí un augment d’«humanitat» en la poesia carneriana. Als poemes «refinats i distants, objectius», dels llibres precedents, segueixen «aquests altres, més cordials i apassionats, on fins i tot la mateixa exploració i la riquesa idiomàtiques sembla que, sense perdre preciosisme, esdevenen més sòbries». Allunyat aleshores del seu país, Carner troba en les nostàlgies una perspectiva menys rutilant des d’on mirar el que havia estat —i continuava sent— el seu «món»: la seva terra i la seva gent. Però el «canvi» —si és que es pot parlar de canvi— no és, de moment, perceptible. El veire encantat, La primavera al poblet i Llum i llanterna, obres aparegudes entre el 1933 i el 1936, només revelen els progressos d’una maduresa «estètica»: l’avenç depuradorament actiu d’una «tècnica», en correlació amb un natural aprofundiment de la temàtica «personal». La poesia de Carner, en aquell punt, ja no era una poesia «jove» i es desentenia de les lògiques adherències escolàstiques que el mateix Carner havia contribuït a crear: cap al 1931, el Noucentisme inicial, la febre «arbitrarista» desvetllada pel Glosari de Xènius, havia perdut o exhaurit ja la seva missió «històrica» i havia esdevingut una cosa parcialment diferent.

La commoció del 1936, al contrari, va tenir efectes més greus. La guerra liquidava, amb el seu rerefons revolucionari, les dolces il·lusions noucentistes que encara corrien pel món català. Per a Carner, el col·lapse del 1939 va significar —derrota total, en darrer terme— una nova manera de viure la seva «absència» de Catalunya: l’«exili», ara, ja no és una simple absència professional —de diplomàtic transhumant—, sinó un «no retorn» moralment forçós i acceptat com un sacrifici.

Quan acaba la guerra civil, Josep Carner té 55 anys. Tot s’ensorra aleshores: les il·lusions noucentistes que encara li podien quedar, el seu país a mig restaurar, la convenció d’una societat perdurable i còmoda. I això coincideix en el poeta amb una flexió d’edat, les repercussions psicològiques de la qual agreujaren el dolor i el descoratjament de la incidència col·lectiva. Un nou Carner —«nou», amb totes les reserves— hi apareix. I no és que renegui d’ell mateix: un llibre tan extens i tardà com Bestiari dóna fe de la identitat mai no contradita de la seva obra, i en ell, i en tota la resta dels seus llibres, ressalten les virtuts i les delicadeses íntegres que marcaren la seva obra des del primer dia. Però un altre Carner se sobreposa al Carner anterior: un Carner llatzerat per les circumstàncies i per la vida, més meditatiu i reconcentrat, que posa en els seus versos un tremolor inèdit, conceptual o sentimental, patit en la seva aventura d’home més que en els seus càlculs descriptor. És el Carner de Nabí, poema —«poema llarg», a la manera anglosaxona— religiós: paràfrasi o interpretació de la història de Jonàs. El mite bíblic li serveix per a exposar els vells i inexhauribles interrogants transcendents: Déu i el destí humà. Amb tot, Nabí, magnífic en la seva esplendor retòrica, encara no dóna la mesura de l’últim Carner. De fet, la religiositat del poeta —literàriament parlant— continuava sent epidèrmica en les seves emocions. La terra, la «pàtria», en canvi, tenen per a ell una «consistència» íntegrament sentida. L’enyorança, ara, experimentada des d’unes pèrdues tràgiques, se li torna feridora i àcida. Ja no és possible el retorn: «l’absolut retorn», el retorn al seu món. No seria absolut aquest retorn, perquè allò que enyorava no era solament l’espai —el «lloc» (Lloc titula en les seves reordenades Obres completes la secció dedicada als poemes polítics)—, sinó també el temps. Carner era ja un ancià i contemplava amb melangia com, darrere la retallada línia de l’horitzó, s’esfumava el món i el seu destí. I pressentia, en la seva al·lucinada resignació, l’«Oblit irreparable», que un dia l’havia d’envoltar: «Jo sé en el moll dels ossos que el teu reialme ve…».