Imperi i destronament de Xènius

Eugeni d’Ors havia nascut a Barcelona el 1882. Ja el 1899 comença les seves col·laboracions en revistes catalanes i castellanes de caràcter subaltern, però ben aviat s’introdueix en algunes publicacions importants que aleshores eren, naturalment, de rigorosa observança modernista, com Els Quatre Gats i Pèl & Ploma. El primer de gener del 1906, La Veu de Catalunya inicia una nova secció, sota la rúbrica Glosari que havia de fer-se famosa i que faria famós el pseudònim de Xènius amb el qual D’Ors la subscrivia.

La glosa era un article breu, concís, epigramàtic de vegades, de tema generalment «intel·lectual» i de to «definitori»: una lliçó diària, ràpida, vistosa i incitant. Des de la seva tribuna periodística, Eugeni d’Ors airejava i valorava les darreres novetats culturals de l’estranger, revisava el panorama literari del país, fantasiejava retalls de filosofia, justificava i corejava les iniciatives institucionals de Prat de la Riba, impartia indulgències i excomunions en nom d’una nova doctrina, ètica i estètica. Amb aquell dietari, que registrava «les palpitacions del temps», donà durant anys als lectors de l’òrgan de la Lliga una ració quotidiana de curiositat, d’enginy, d’amena literatura. En ocasions, una cadena de gloses constituïa unitat independent i passava al llibre: aquest fou l’origen de les narracions La ben plantada i Gualba, la de mil veus; de les sèries ideològiques Tina i la guerra gran i La vall de Josafat; de la divagació lírica Oceanografia del tedi. Algunes edicions en volum o en quaderns, amb el títol de Glosari, salvaren de la dispersió i de l’oblit molts altres textos de Xènius. El 1950, als trenta anys de la seva fuga, D’Ors autoritzava la impressió de la seva Obra catalana completa, de la qual només ha aparegut un volum amb el Glosari de 1906 a 1910.

La irrupció de Xènius fou un fenomen insòlit: el jove «glosador», que es movia equívocament entre la frivolitat canònica de l’article de diari i l’engolament sibil·lí dels professionals de la metafísica, causà un singular impacte tant en el lector mitjà com en el lector culte. D’Ors era una «sorpresa»: no hi havia precedents, des que començà la Renaixença, d’un escriptor tan dotat per a l’especulació i per a l’esprit. I dic «esprit» perquè, en el fons, aquesta fou —en francès i a la francesa— la gran virtut de Xènius: l’ideal d’una europeïtzació literària que aquí, encara, era apreciada en funció de França. Mig «fisòsof» mig «literat», Xènius obtingué una audiència extensa, fins i tot en sectors que per principi se li haurien d’haver oposat. Per a un primer recueil del Glosari, D’Ors aconseguí un pròleg de Joan Maragall —que no va ser publicat aleshores— i un altre de Raimon Casellas: dos modernistes, doncs, estaven disposats a apadrinar-lo. Això era el 1907. El 1912, Diego Ruiz li va dedicar un petit assaig. El 1914, dos joves noucentistes, Ramon Rucabado i Josep Farran i Mayoral, recullen i tradueixen al castellà una sèrie de «gloses» amb el títol de La filosofía del hombre que trabaja y que juega. En aquesta edició, s’hi inseria, de més a més, un estudi de mossèn Frederic Clascar (sense comptar-hi uns elogis forasters de Miguel de Unamuno i Manuel García Morente). Dos modernistes més hi havien d’aportar un nou ajut de prestigi: el 1918, Francesc Pujols dedica a l’Ors cinc capítols del Concepte General de la Ciència Catalana, i el 1920, Alfons Maseras selecciona i tradueix, també al castellà, un bon paquet de «gloses». Entre la generació posterior, la devoció per Xènius fou inicialment gairebé unànime (Esclasans, Riba, Estelrich, Crexells, Carles Soldevila, Josep M. Capdevila). I fins i tot un escriptor tan allunyat del Noucentisme com Josep Pla, immune per temperament a les toxines orsianes, ha proclamat el seu deute amb Xènius, en l’etapa de les lectures de joventut.

Prat de la Riba, que havia endevinat les grans possibilitats literàries de Xènius i que li obrí les pàgines de La Veu, va tenir fe, també, en la seva capacitat d’empresari cultural. Amb Josep Pijoan, D’Ors fou un dels més directes col·laboradors en la política de cultura que Prat duia a terme des de la Mancomunitat. Fou secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans i ocupà diversos alts càrrecs a les dependències d’aquella entitat: amb aquestes o amb d’altres investidures jeràrquiques, va intervenir en la fundació, el redreçament o la incitació de diverses empreses docents i acadèmiques.

Les seves atribucions arribaren a semblar omnímodes, en tant que funcionari, i venien reforçades per la gran autoritat que li guanyava la seva obra d’escriptor i d’ideòleg. L’acusaren de voler ser el dictador intel·lectual de Catalunya i potser no anaven gaire errats: l’heliomàquia —«lluita per les llums»— que D’Ors s’havia proposat només era possible mitjançant operacions de poder, i d’acord amb una planificació rigorosa, i ell tenia a l’abast els mitjans que Prat de la Riba li deixà i un bon repertori de projectes. La temptació era massa gran perquè sabés defugir-la. A la mort de Prat de la Riba, la seva posició dins la Mancomunitat ja no comptà amb una protecció incondicional. D’altres circumstàncies es confabularen contra D’Ors: el seu magisteri, indiscutible, començà a fer nosa als qui havien estat els primers d’aprofitar-se’n. Un anecdòtic embolic d’enveges i de vanitats s’anà teixint al seu voltant. «La fatalitat de la manera de Xènius és crear Xènius petits», anotava Josep Pla el 1919. La conjura, la tramaven els «Xènius petits» i els buròcrates i polítics de la Mancomunitat. D’Ors hagué de retirar-se.

Xènius, doncs, «va morir» el 1920: Eugeni d’Ors es convertí en Eugenio d’Ors i el seu Glosari, successivament, en Nuevo glosario i Novísimo glosario. Per la seva banda, es tractava d’una autèntica «traïció»: deixava d’escriure en català, per «venjança» contra l’hostilitat que li dedicaven els seus deixebles i l’element oficial, i cal reconèixer la falta de lògica de la seva reacció. La seva «retirada» fou seguida d’una allau d’injúries: «trànsfuga», «se fue con la novia rica», «pedant», etc. Els «Xènius petits» que els anys vint etzibaren aquests dicteris contra l’Ors, passat el temps, no tots van poder escapar a acusacions similars: Joan Estelrich, espècimen complet de Xènius petit, acabà sent potser encara més trànsfuga que el seu renegat mestre… El «cas D’Ors» fou tan sinistre com significatiu. Sense entrar ací en el fons de la qüestió, no hi ha dubte que les conseqüències no van ser precisament positives per a la literatura del país: aquesta perdé un escriptor, un dels seus millors escriptors. El que Eugeni d’Ors va escriure després —no morí fins al 1954—, en castellà o en francès, ja no «pertany» a la literatura catalana: i el que escriví fou molt i no gens menyspreable. El Xènius primitiu, el del Glosari del 1906 al 1920, és una peça valuosíssima del Noucentisme català. Avui, distanciats dels prejudicis i de les picabaralles d’aleshores que emmascararen aquest fet, no D’Ors, però sí Xènius resta definitivament considerat com una «figura de popa» de la recuperació intel·lectual de Catalunya i del català.