El teatre de Salvador Espriu

S’imposa de reiterar ací la referència a Salvador Espriu; la Primera història d’Esther, concretament, no sembla escrita pensant en l’escena. Si més no, la seva escriptura prescindeix de les habituals previsions que són pròpies d’un text concebut per a ser representat. Més aviat tot el contrari: l’autor hi acumula tota mena de dificultats pràctiques, que, a l’hora de la veritat, haurien de fer nosa tant al públic com als comediants. Actors i director es troben davant un llibre esplèndid però feixuc: duració extensa, parlaments a vegades llarguíssims, cantables o recitats d’embolicada construcció rítmica, llenguatge críptic fins a un extrem increïble, moviment escènic complex. L’espectador, per la seva banda, ha de veure i d’escoltar una peça en la qual cada paraula, cada gest dels personatges, són un nòdul de complicades al·lusions, una espessa cruïlla de subtileses cultes i populars, i això li exigeix un esforç de concentració ben poc freqüent. La Primera història d’Esther podria ser titllada de poc teatral: en aparença, de teatre només en té el fet d’estar escrita en forma dialogada. Però l’obra ha estat portada a l’escena per Frederic Roda i per Ricard Salvat, i ha resistit la prova. La crítica dels diaris li va retreure un excés de literatura. No es tractava d’un excés: es tractava senzillament de literatura. Salvador Espriu no fa cap concessió als convencionalismes de la dramatúrgia adotzenada ni a la inèrcia de les platees indiscriminades. Antígona, que, per contrast amb la Primera història d’Esther, és d’una simplicitat esquelètica, respon a la mateixa i inexorable pulcritud literària. Per a Espriu, teatre és diàleg, és a dir, dialèctica, i la paraula, la imatge i la idea en són parts essencials: ho són tot, en definitiva. Literatura. Ricard Salvat (Tortosa, 1934), gran director, teòric de teatre, ha pogut muntar, en Ronda de mort a Sinera (1965), un espectacle excepcional amb textos que Salvador Espriu havia escrit per a l’imprès: poemes, narracions.