La passió de novel·lar

La novel·la és un gènere en el qual la «quantitat» hi compta: vol dir-se, l’extensió i la riquesa del «món» fictici —de ficció des de la realitat— que l’escriptor aconsegueix de posar damunt el paper. Hi ha, naturalment, novel·listes, i grans novel·listes, d’obra parca: Stendhal, Flaubert, Joyce, Kafka. Però n’hi ha d’altres, just aquells en què creiem descobrir l’autèntic «geni» novel·lístic, siguin Balzac o Tolstoi, Dickens o Zola, Dostoievski o Faulkner, Simenon o Dashiell Hammett, que no haurien sabut novel·lar sense el supòsit o l’esperança d’una obra vasta, això és, panoràmica, densa, pul·lulant de tipus i de problemes, heterogènia i reiterativa. La diferència entre els dos extrems podria explicar-se, també, des d’un altre punt de vista: el merament «professional». Ara: hi ha alguna cosa més, i més profunda, que deu anar lligada al caràcter de la vocació. La literatura catalana, per motius ben comprensibles, només ha tingut temps, fins avui, de produir novel·listes de la primera espècie, d’escriptura primmirada però escassa. Narcís Oller, sense ser massa prolífic, podria ser inclòs en l’altra línia. I, de ple, en ella, Puig i Ferreter. Igualment, doncs, Manuel de Pedrolo.

Les narracions de Pedrolo admeten o provoquen moltes reserves. Una crítica escrupolosa hi objectaria desídies d’estil, detalls febles en els plantejaments o en la trama, excessos discursius, de tant en tant. Són els «defectes» que comporta la decisió inicial del novel·lista, i ni els més insignes —Tolstoi, Dostoievski, Zola— no arriben a evitar-los. Hi vénen compensats i redimits per l’altra «virtut», superior: l’impuls tumultuós d’invenció. Pedrolo posseeix aquest do o aquesta passió. La seva potència «novel·ladora» sembla virtualment inexhaurible, i es concreta en peces successives, acumulades, que s’acoblen dia a dia en un sòlid disseny literari. Tot fa pensar que no entra en la seva intenció cap projecte descriptiu o testimonial, en termes sistemàtics. El testimoni i la descripció hi són, és clar: la societat hi és, la «història», bé la guerra, bé tot allò que va substituir-la, i l’apatia dels anys obscurs, i els conflictes dels estudiants o qualsevol altre episodi. Però, més que res, Pedrolo es proposa «fer novel·les». La novel·la «en si», la novel·la per la novel·la, és el seu objectiu: la narració entesa com l’exercici dels seus propis recursos. Per això no ha desdenyat el tema subaltern —o aparentment subaltern— de lladres i serenos. Per això la «forma» de la novel·la se li converteix en una obsessió excitant.