Només de passada, i en tres o quatre moments, hem fet referència a la situació i a la producció del País Valencià. En realitat, resulta difícil d’establir un nexe clar, coherent, entre el que fan o intenten fer els escriptors valencians i el ritme que la literatura del Principat duu en el seu desenvolupament. El nucli de València tampoc no té una consistència autònoma, com el de Mallorca. Al sud de l’Ebre, la Renaixença no arribà a penetrar massa a fons en la societat: les circumstàncies locals, molt complexes, ho impediren. La petita tradició jocfloralesca, lànguida, reiterativa, paràsita dels tòpics encunyats per Teodor Llorente, no va sofrir rectificacions ni atacs sinó ja avançada la segona dècada del XX. L’impacte del Modernisme, per exemple, hi és retardat i de poca intensitat, i encara, més que no pas el Modernisme barceloní, hi influeix el madrileny o hispanoamericà, tipus Rubén Darío. Quatre poetes representen el canvi modest i titubejant: Josep Maria Bayarri (València, 1886-1971), Miquel Duran de València (València, 1883-1947), Daniel Martínez Ferrando (València, 1887-Ciutat de Mallorca, 1953) i Jacint Maria Mustieles (València, 1887-Barcelona, 1948). Ells desenteranyinen l’ambient, però la seva obra no és tan eficient ni poderosa, en termes literaris, que arribi a representar una incitació resolutiva. Tanmateix, la rutina del «llorentisme» podia considerar-se trencada.

Herència del plantejament de la Renaixença era, com al Principat, i en un grau més alarmant, el predomini dels «versos». El teatre i la prosa se sobrevivien en la línia popularista i dialectal que es congrià en el segon terç del Vuitcents. El teatre serà «teatre de costums» —«per riure», damunt—, i tindrà perduracions aïllades i insolidàries (València, Alacant, Elx, Castelló de la Plana, Alcoi), pensades de cara al públic immediat. La manufactura és abundant —sobretot a València—, però sense cap nom important després d’Eduard Escalante (1834-1895). La prosa, per molt de temps, només pogué ser la redacció banal o agressiva de la premsa satírica. Les temptatives «cultes» es poden comptar amb els dits d’una mà: Eduard López-Chavarri (València 1875-1971), amb Qüentos lírics i Proses de viatge, n’és el màxim exponent. A Castelló de la Plana, hi ha un intent de dignificar la «narració» costumista —ja l’hem al·ludida, en algun altre lloc— amb aportacions notables: Salvador Guinot, Josep Pascual i Tirado, Àngel Sánchez Gozalbo. Amb El Cuento del Dumenche (1908), hi ha l’esforç de crear una lectura «fàcil» en prosa, encara a base del llenguatge col·loquial i de l’ortografia castellanitzada: el material que s’hi publica sol ser un subproducte mimètic del Blasco Ibáñez «regional». El 1920, esdevinguda El Cuento del Dumenge, aquesta publicació setmanal tractarà de superar, en idioma i en pretensions estètiques, l’impasse «pseudo-popularista».

La nova etapa del Cuento rebia la col·laboració d’una gent nova, que en els anys posteriors treballaran per la «normalització» literària del País Valencià. Alguns dels escriptors que s’hi estrenen, els trobarem després en la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) i en els fullets periòdics de Nostra Novel·la (1930-1931). La majoria d’ells, però, no deixen una labor massa digna de record. Com a poetes, tres o quatre publiquen coses meritòries. Ja hem citat Carles Salvador, en parlar de l’Avantguardisme. També maldaren per sentir-se «avantguardista» Enric Navarro-Borràs (València, 1891-1943) i Maximilià Thous Llorenç (València, 1900-1957). Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1903-València, 1970) es deixa alliçonar per Guerau de Liost, i tendeix a elaborar una poesia càustica, no gaire, però; o bé procura un tímid acostament a algun altre model noucentista. Des d’una altra procedència, Bernat Artola (Castelló de la Plana, 1904-Madrid 1958) juga al barroquisme conceptuós, de pretensions ausiasmarquianes, amb resultats de tant en tant apreciables, particularment en els seus primers llibres (Elegies, Terra). La generació valenciana de Salvador, Almela i Artola, restableix definitivament el «contacte» regular amb el món intel·lectual del Principat. A través de Taula —animada per Navarro-Borràs, Adolf Pizcueta, Almela i Vives—, s’hi feia un gran pas, incloent-hi el de la introducció del fabrisme. En les edicions de L’Estel i en les de la Societat Castellonenca de Cultura es formalitza la voluntat «normalitzadora».

En les vigílies del 36, una nova promoció feia esperar un avenç en aquest sentit. La revista universitària Acció Cultural Valenciana n’era un indici. A diferència del que s’havia esdevingut fins aleshores, els nous escriptors valencians surten de les aules. Entre els poetes dels Jocs vuitcentistes, n’hi havia uns quants amb títol acadèmic: pocs, i no sempre hi responien. Els literats locals que s’integraven en la cultura catalana no solien ser d’extracció burgesa —la burgesia de València accentuava la seva castellanització, cada dia més—, i no es distingien per una gran consistència intel·lectual. La generació de la República té ja un altre sentit. Surt de la Universitat, i això significava molt. Però el tall dramàtic de la guerra en va dispersar les esperances. Una predisposició erudita s’hi dibuixava, ja, aleshores: Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual, Joan Beneyto Pérez, Felip Mateu i Llopis, Emili Gómez Nadal, etc., no fan «literatura». La represa, després del terrabastall, hi vindrà encapçalada per Xavier Casp. Algun nom escadusser, que no entra en l’esquema apuntat, demanaria evocació a part: Eduard Martínez Ferrando, Frederic Minyana, Artur Perucho, polemistes polítics, per exemple…