Ventura Gassol

Més pròxim de la línia carneriana que de la maragalliana caldria situar Ventura Gassol (La Selva del Camp, 1894), encara que, en el fons, la seva poesia també degui molt a Maragall i no poc als millors romàntics. Gassol va publicar, el 1917, Àmfora, i després, La nau (1920), Les tombes flamejants (1923), Mirra (1931), Poemes (1934) i Miratges (1950). En els seus primers poemes, l’atracció de Josep Carner és indissimulable, i és de Carner que el poeta aprèn, per a tota la seva obra, un punt de «contenció» que, per cert, li convenia molt. D’instint, Gassol tendeix a la dicció eloqüent i fins i tot grandiloqüent, i aquesta propensió seva cal que sigui connectada no sols amb les tres o quatre temptatives de teatre poètic (La Dolorosa, Nadal, etc.) que estrenà, sinó així mateix amb els seus dots i la seva activitat d’orador polític. Gassol no s’integrà al moviment noucentista. Però la lliçó de Carner se li imposà, i els seus versos, els seus poemes, es beneficiaren d’un sentit del matís, d’un fre oportú, d’una delicadesa que no trobaríem en l’altre poeta grandiloqüent: Sagarra. Això no vol pas dir que Gassol es «reprimís» massa. Si bé sovint sabé subjectar-se a formes «tancades», com el sonet, els seus moments més singulars i propis són aquells en què l’empenta verbal pot deixar-se anar sense entrebancs massa rigorosos. El poeta, aleshores, aconsegueix un «to» equilibrat, intermedi entre la increïble i potent llibertat sagarriana i les fórmules encotillades dels «poetes purs». Gassol gairebé mai no s’allunya dels mòduls de la preceptiva tradicional —metres i rimes— i els utilitza amb desimboltura. Posseeix el do de convertir-los en «curs» natural de la paraula. Aquesta naturalitat fa que la seva poesia aconsegueixi, de vegades, una notable irradiació efusiva. Gassol és, o va ser, un poeta «popular»: «clar» i «recitable», i per tant projectat a una difusió àmplia. I aquí, el paral·lel amb Sagarra torna a fer-se, amb totes les salvetats, ineludible.

La popularitat de Gassol, tanmateix, seguia un camí molt concret. Ell no és un homme de lettres a l’estil de Riba, d’Esclasans, de Manent. Ni tan sols ho fou a la manera més «dispersa» d’un Pla. Des de la seva joventut, Ventura Gassol es lliurà a la política militant, i d’alguna manera, una part, potser la millor i més perdurable, de la seva poesia, no és més que un subproducte de la política. Col·laborador íntim de Francesc Macià, al seu costat compartí l’afany proselitista, l’exili, l’aventura rebel i finalment l’ocasió governamental. Erigit en portaveu del catalanisme democràtic, oposat a la Lliga en determinades reivindicacions, l’accent «nacionalista» és dominant en ell: havia de ser-ho perquè es tractava d’arrabassar la bandera a la burgesia conservadora, que en monopolitzava la protesta. Ventura Gassol va ser el poeta de l’Esquerra, és a dir, del partit que enquadrava la petita burgesia i sectors del proletariat i del món rural de Catalunya, pel camí de l’exigència autonomista. Es comprèn, doncs, que la nota més vibrant del seu repertori sigui la política. Gassol va escriure poemes d’amor, poemes de tema religiós, poemes de paisatge o d’angoixa. Però els versos que el representen més vivament són els «polítics». Les tombes flamejants i, en general, tota la seva producció està plena de peces d’efectes «commovedors» (els romanços sobre Pau Claris, El Crist dels vents, el sonet Les tombes flamejants, Glossa, etc.). La història autòctona, l’actualitat internacional, el radicalisme pur de «ser allò que un és», li facilitaren matèria versificable. Gassol no la menyspreà i, al contrari, en sabé traure profundes conseqüències «líriques». A estones, els seus versos esdevenen arengues: així ho volia el poeta. Com ho volgueren, dels seus, els conreadors de l’englantinisme dels Jocs Florals durant el Vuitcents. Però Gassol sabia molt bé on anava.