D’altres historiadors i erudits
Junt a la figura-clau d’Antoni Rubió i Lluch, d’altres erudits realitzaren una tasca intensa i positiva. Ferran de Sagarra i de Siscar (Barcelona, 1853-Saint-Sulpice-la-Pointe, 1939), a part d’estudis miscel·lanis —alguns sobre els episodis del 1640—, confeccionà un enorme i valuós repertori de Sigil·lografia catalana. Joaquim Miret i Sans (Barcelona, 1858-1919) i Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937) foren dos doctes medievalistes, d’incansable activitat: el segon, apassionat per la història local de Barcelona; el primer, elaborador d’escrupolosos «Itineraris» d’alguns reis catalans i recopilador —en Sempre han tingut bec les oques— de documents d’escàndol relacionats amb els costums medievals. Jaume Massó i Torrents es dedicà a temes bibliogràfics i literaris (Historiografia de Catalunya en català durant l’època nacional, Repertori de l’antiga literatura catalana, etc.). En aquesta mateixa direcció treballaren també Lluís Faraudo de Saint-Germain (Barcelona, 1867-1957) —sovint amb el pseudònim de «Lluís Deztany»—, Ernest Moliné i Brasés (Barcelona, 1868-1940) i Ramon Miquel i Planas (Barcelona, 1874-1950), els quals editaren o reeditaren un gran nombre de textos medievals amb anàlisis i comentaris històrics i filològics. Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877-1962), crític, en les seves aportacions com a historiador (Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna, 1922; Goethe en la literatura catalana, 1935; Aribau i la Catalunya del seu temps, 1936; Les grans personalitats de la literatura catalana, 1956-1962, etc.) féu prevaler aquella condició sobre l’erudició, sovint en detriment dels resultats.
L’enumeració d’«historiadors» fóra inacabable si atenguéssim ara al nivell regional o comarcal. La Renaixença havia desvetllat la passió per aquest tipus d’estudis, i els erudits locals pul·lularen. Benemèrits per la seva contribució al coneixement de les glòries i les realitats antigues del país, la majoria d’ells no tenen lloc en aquestes planes. Ací tancarem la nòmina amb unes últimes referències. De Miquel dels Sants Oliver cal destacar, a més dels seus papers sobre la Renaixença —La literatura en Mallorca (1903), per exemple—, Mallorca durante la primera revolución 1808-1814 (1901), Catalunya en temps de la revolució francesa (1914), Historias de los tiempos terribles (1920). Lluís Domènech i Montaner, polític, arquitecte modernista, fou autor d’una Heràldica catalana i d’un llibre polèmic: La iniquitat de Casp. Josep Pijoan es féu universalment famós per algunes ambicioses obres de síntesi, en castellà o en anglès —Historia del Arte, Historia del Mundo, Summa Artis, etc.—, i a Les pintures murals romàniques a Catalunya aprofundí amb particular talent en l’exegesi del vell art pirinenc que ell mateix contribuí a salvar entre el 1905 i el 1909. Sobre la seva amistat amb Maragall, Pijoan escriví El meu don Joan Maragall, feix de records personals, emocionats i vius. Més important fou l’aportació de Josep Puig i Cadafalch a l’aclariment del romànic: Le premier art roman (1928), Les origines de l’art roman (1928), L’arquitecture du IXe au XIe siècle en Catalogne (1928), L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-1918) —en col·laboració amb Falguera i Goday—, i, sobretot, La geografia i els orígens del primer art romànic (1930). I també, en matèria d’història de l’art, són d’un extraordinari interès els treballs de mossèn Josep Gudiol (Vic, 1872-1931), especialment La pintura mig-eval catalana, Els trecentistes (1921-29) i Els primitius (1927-29).