Al marge del Neonoucentisme
La llista de narradors nascuts entre el 1891 i el 1900 podria ser ampliada, i molt. D’aquesta generació, en surt el gros de la temptativa inicial, seriosament calculada, per a establir una «novel·la» consistent en català: ja ho hem dit. Als noms citats, més o menys vinculats a l’esperit —si no a la lletra— del Neonoucentisme, caldria afegir-ne d’altres, la genealogia cultural dels quals és diferent. Sigui el primer el de Josep M. de Sagarra. Amb Paulina Buxareu (1919), el poeta intenta la novel·la: el llibre serà un assaig cautelós, de sàtira lleu, que ni tan sols revela encara les possibilitats del seu autor com a prosista. All i salobre, deu anys més tard, respon a la insolència àcida i a la formidable virulència verbal de Sagarra. El relat es sòrdid, poemàtic en la seva tècnica, lliure en el vocabulari. El 1932, Vida privada, crònica escandalosa de l’alta societat barcelonina —novel·la «en clau», s’ha dit—, val com un document entre autèntic i caricaturesc de la dissolució definitiva d’una certa classe social, o d’un sector. Sagarra no és, evidentment, un novel·lista, i aquesta obra es redueix a un enfilall d’episodis provocativament crapulosos, units per la constància dels protagonistes. El llibre conté més «desafiament» que «veritat literària». Sagarra escriu sense reserves, i bé que Vida privada no té la qualitat funambulesca i vibràtil dels Aperitius i de les Memòries —en parlarem després—, s’hi acosta pel tempo ràpid i superficial, en perjudici, potser, de la densitat «psicològica» de la narració. Vida privada és lluny de ser una gran novel·la, però és una novel·la molt significativa, tant dins del conjunt de la producció total sagarriana com en funció del panorama literari català del moment.
En la present ressenya cal que figurin, a més, Aurora Bertrana (Girona, 1899-1974) —Camins de somni, Tres presoners, Entre dos silencis, La nimfa d’argila, Ariatea, etc.— i Cèlia Suñol (Barcelona, 1899) —Primera part, L’home de les fires—, i Joan Duch i Agulló (Terrassa, 1891-1968) —Homes i màquines, Vida triomfal, Els quatre amics, Amor i banderes, Auli, fill de Pilat—, Domènec Guansé (Tarragona, 1894) —Laberint, La pluja d’or—, Lluís Capdevila (Barcelona, 1893) —Balada de les set germanes, La pecadora, Memòries d’un llit de matrimoni, etc.—, Josep Maria Millàs-Raurell (Barcelona, 1896) —La caravana, Entre els isards i la boira, Tela de somnis—, Ferran Canyameres (Terrassa, 1898-Barcelona, 1964) —Claror de nit, El gos que udolà a la mort, Món, dimoni i carn—, etc. I una menció deferent caldria dedicar a Nicolau M. Rubió (Maó, 1891), menorquí arrelat a Barcelona, traductor de Montaigne i gran viatger per terres d’Àfrica. Les seves incursions per Àfrica es deuen a la seva passió per la caça, i resultat literari dels seus viatges són uns quants llibres: Caceres a l’Àfrica tropical, Sahara-Níger, Viatges i caceres a l’Àfrica Negra. Una narració curta, Cacera en el no-res, de 1954, no desmereixia la bona traça de l’escriptor, però tampoc no feia preveure l’excel·lent possibilitat de novel·lista que, poc després, el 1961, es manifestaria en No ho sap ningú. Rubió, aprofitant la seva experiència del Continent negre, ha descrit en No ho sap ningú un episodi alhora nimi i representatiu de la descolonització africana. En un indret de la frontera meridional del Sahara, un grapat de blancs, i entre ells un català, i els indígenes, conviuen i s’encaren en la difícil liquidació del vell sistema colonial. Rubió pinta uns i altres amb humor i comprensió, escèptic davant de la crispació dels bàndols encontrats i sensible als seus problemes reals al nivell més immediat, potser amb un bri més de simpatia pels insignificants colons blancs, desgraciats i pobres. L’honestedat del plantejament del problema, i l’admirable seguretat narrativa amb què l’explica, fan enyorar el que haurien pogut ser les novel·les de Rubió, amb una dedicació anterior i assídua.