Avel·lí Artís-Gener

També és «tributari» de l’exili Avel·lí Artís-Gener (Barcelona, 1912). Havia començat treballant a la premsa de Barcelona, i, com Pere Calders, es féu remarcar pels seus dibuixos a L’Esquella de la Torratxa. 556 Brigada Mixta (1945), reportatge més o menys novel·lat, li serveix per embastar alguns records de la guerra: el llibre, sobretot, anuncia les pròximes virtuts de l’escriptor madur, una eminent souplesse d’estil, un humor crònic i desembarassat, una passió de la literatura que el mena a triar formes de narració lliures i discretament sofisticades. Tornà a Catalunya el 1965, i el 1966 publica Les dues funcions del circ; Paraules d’Opoton el Vell (1968) i Prohibida l’evasió (1969) en són l’aportació posterior. Les dues funcions del circ té per escenari la Martinica: és, d’alguna manera, una novel·la d’exiliat, sotmesa al desconcert moral de l’emigració forçada, però sense patetisme, o sense cap patetisme explícitament vinculat a l’odissea «catalana», fora de les nostàlgies imprescindibles. Amb les Paraules d’Opoton el Vell, Artís-Gener elabora una història de paradoxes: una mena de «descobriment» d’Europa pels asteques poc abans que Colom arribés a Amèrica. La «composició» del relat és perfecta: muntada damunt un coixí d’erudició somrient, que dóna a la trama i als personatges una versemblança «irònica». Prohibida l’evasió planteja el problema dels joves contra el món que han heretat: la «Gran Presó».

Domènec Guansé s’ha referit al «to cosmopolita» dels papers narratius de «Tísner» —el pseudònim d’Artís-Gener, en les col·laboracions gràfiques i satíriques, és «Tísner»—: un to que no seria imaginable en un escriptor que no hagués passat per les baquetes del desterrament. Perduts els contactes originaris, o només retinguts per la memòria, la «realitat» novel·lable s’obre a les més disperses eventualitats. L’únic que hi busca el novel·lista és la «situació» despulladament humana: un joc de contrastos. Les superposicions històriques —un temps, un país, una llengua, unes alarmes— no hi són decisives. O només ho són dins la seva pura relativitat. Artís-Gener maneja i tamisa aquest material, i el converteix en estampa dinàmica, acolorida, explotable en les seves escandaloses contradiccions. Artís-Gener hi introdueix una intenció crítica. Els antagonismes latents en qualsevol episodi accidental es presten a reflexions que inquieten el lector. En Paraules d’Opoton el Vell, la «crítica» reprèn un fil clàssic: l’observació sardònica de les vigències pròximes a través d’un ull cínic i alhora cordial. Les Paraules accentuen l’enfrontament de dues civilitzacions; Prohibida l’evasió acara la insídia reivindicativa de joves i vells; Les dues funcions del circ apunten oposicions de raça i de civilització. Per a «Tísner», tot és un grumoll de vida, i el tradueix en termes de dialèctica lleugera, provocativa però amb guants, i des d’un substrat intel·lectual molt segur.