La filosofia acadèmica
En els medis universitaris de Barcelona es reactualitza l’herència de Ramon Martí d’Eixalà (1808-1857) i de Xavier Llorens i Barba (1820-1872), que en la seva època havien volgut acomodar a les necessitats autòctones les doctrines de l’anomenada «Escola escocesa», «amb qualque matís kantià», de més a més, si hem de creure Tomàs Carreras i Artau. Les idees de Llorens i Barba, sobretot, que procedien de Hamilton i de Reid, amarades d’un relativisme moderat, amb un evident fons historicista, més aviat poc inclinades a l’entreteniment metafísic, eren el correlat just del clima mental i social de la Catalunya burgesa que creava la Renaixença i defensava el proteccionisme. Llorens i Barba eleva a «teoria» dues virtuts que eren considerades consubstancials amb la manera de ser dels catalans: el «seny» i el «sentit pràctic». La citació constant de Lluís Vives conferia a l’autoritat de Llorens una aparença de filiació tradicional molt estimable. Per això Maragall arribà a dir que era «un maestro genuinamente catalán», i Frederic Clascar que la seva era vertaderament la «filosofia nacional» catalana. Tota la dreta del moviment catalanista, començant per Prat de la Riba, estava poc o molt arrelada en el pensament professat per Llorens i Barba des de la seva càtedra universitària.
Al principi del segle XX, dos professors que no pogueren ser els seus deixebles, van recollir, tanmateix, el llegat de Llorens, i cercaren d’afinar-lo o completar-lo en alguns aspectes: Tomàs Carreras i Artau (Girona, 1879-Barcelona, 1954) i Jaume Serra Hunter (Manresa, 1878-Mèxic, 1943).
Tomàs Carreras desenvolupa una «interpretació filosòfica del Folklore» que havia après de Llorens i s’especialitza en investigacions de psicologia ètnica (El concepte de mentalitat primitiva, Problemas actuales de Psicologia colectiva y étnica y su trascendencia filosòfica, Manual per a recerques d’Etnografia a Catalunya, etc.). Serra Hunter afegirà a la «ponderació» escocesa, a la cautelosa desconfiança per la Metafísica que practicava Llorens, un complement neoidealista, pouat de Boutroux i de Max Scheler: Filosofia i cultura (1930-32), i, finalment, El pensament i la vida (1945), llibre pòstum, recull la maduresa de la seva meditació.
Tomàs Carreras, en definitiva, fou un filòsof confessional: catòlic sense reserves. Serra Hunter tampoc no se n’allunya massa. Però potser més que pels seus escrits i per les seves conclusions, Tomàs Carreras i Artau i Jaume Serra Hunter influïren a través de la seva gestió docent. Des de les càtedres que regentaren a la Universitat de Barcelona, com des de la Societat Catalana de Filosofia —a la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans— van realitzar una fecunda tasca d’iniciació, suscitant vocacions i estudis. Joan Crexells, Joaquim Xirau Palau, Francesc Mirabent, Joaquim Carreras i Artau, filòsofs de generacions posteriors, van tenir l’un o l’altre per mestre.