Abans i després de la guerra

La situació, durant la Dictadura, ja deixava plantejat el problema en termes de rancúnia i de violència. Com a reacció natural a les repressions d’aquell règim, així que va caure, esclatà una efusiva onada «catalanista», que desbordava el marc dels partits polítics. Quan, proclamada la segona República Espanyola, es plebiscità el projecte d’Estatut d’autonomia per a la regió del Principat, una aclaparadora majoria electoral manifestava netament el to del moment. L’Estatut de Catalunya va ser aprovat pel parlament espanyol, el 9 de setembre de 1932. Amb retards i amb retalls. Sigui com sigui, aquest text constitucional proclamava la cooficialitat de la llengua catalana en el territori del Principat, i concedia a la Generalitat certs drets en matèria escolar i universitària que, en última instància, garantien la consolidació de l’idioma (articles segon i setè). Es tractava de concessions modestes, al cap i a la fi. Paral·lelament, l’efervescència civil arribava a prendre un cert increment al País Valencià i a les Illes, i també per a aquestes regions s’estudiaren alguns projectes d’Estatut autonòmic, que no passaren d’intents. Tot això contribuïa a establir unes condicions materials relativament propícies al desenvolupament cultural monolingüe. Al Principat, les institucions de tipus científic i literari que s’havien fundat a l’època de la Mancomunitat i que la Dictadura cancel·là, reemprengueren les seves activitats, ara ja amb més facilitats, sota el patrocini de la Generalitat, i se n’erigiren de noves.

Pot afirmar-se, per tant, que a partir del 1931 la literatura catalana començava a comptar amb un principi de «normalitat» social. Havien desaparegut alguns entrebancs, i es disposava d’un encoratjador repertori d’oportunitats. Els obstacles i les deficiències eren encara molts, perquè el bilingüisme continuava sent un fet penós i perquè no poques rèmores heretades s’hi interferien insidiosament. Amb tot, l’avanç va ser considerable. La crisi del 6 d’octubre de 1934 no hi arribà a influir. En esclatar la guerra del 1936, el progrés no s’atura. Tot i que la conjuntura revolucionària distava de ser favorable, i malgrat que aleshores van fer sentir el seu enorme pes polític alguns sectors proletaris no catalanistes, i fins i tot no catalanitzats, el Govern de la Generalitat mantingué i amplià els seus esforços de reconstrucció cultural. D’aquests anys data la Institució de les Lletres Catalanes. I a València, on la Diputació Provincial és substituïda per un Consell Provincial —gens autonòmic, d’altra banda—, es crea, el 1937, l’Institut d’Estudis Valencians, que adoptava el català com idioma exclusiu de les seves publicacions. Tal és el clima general de la curta dècada que succeeix la Dictadura.

I cal destacar que fou, justament, en aquesta dècada que creixen o s’eduquen els escriptors nascuts entre el 1901 i el 1921. Són les generacions que s’estrenen en la confiança que el país guanyava la salut cultural definitiva. La idea de «normalitat» ja no era per a ells una il·lusió o una hipòtesi, sinó una empresa en marxa, i fins i tot una realitat palpable. Per això, més tard, en produir-se la desfeta, van ser els homes d’aquesta etapa els que més asprament patiren els efectes de la convulsió. El conflicte els agafà en plena joventut, potser en l’adolescència, i són, per tant, unes típiques «generacions perdudes», que la guerra privà de cohesionar: o unes generacions, a les quals, de cop i volta, els ha arrabassat tot allò que constituïa el seu món intel·lectual, i l’idioma, en primer lloc.

La col·lisió del 1936 hagué de significar, en bona part, un atac al nacionalisme català, i, tal com funcionaven les coses, era impossible de no combatre la llengua quan es pretenia ofegar el nacionalisme. L’ofensiva contra el català, de més a més, tenia motivacions menys circumstancials, i s’originava en una tradició assimilista certificada a través dels règims i de les ideologies més diversos. En el moment decisiu, de totes les terres catalanes, només l’illa de Mallorca quedà fora de la jurisdicció republicana: La Nostra Terra i la resta de publicacions vernacles, periòdiques o no, que s’hi editaven, van interrompre’s. La mateixa sort esperava a les activitats culturals catalanes a la Península. El 5 d’abril de 1938 era derogat l’Estatut de Catalunya, i amb això l’idioma perdia el seu caràcter oficial. De fet, però, les pèrdues eren molt superiors. No es tornava a la situació pre-estatutària, sinó que s’hi introduïen interdiccions sense precedents, les quals equivalien, en la pràctica, a mediatitzar les manifestacions literàries «públiques» en català. N’és eliminat l’ensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no s’autoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Els escriptors es veuen privats de tot contacte amb els seus lectors, i es refugien en les catacumbes de les tertúlies i dels salons. Si alguna cosa s’edita, és en la clandestinitat i amb peu d’impremta fals: aquests papers, com és lògic, tenien tirades molt petites i només circulaven entre grups d’iniciats. De fet, la literatura catalana, en els primers temps de la postguerra, no compta amb altres lectors que els mateixos literats. La seva projecció social fou arrasada. L’absència voluntària o involuntària de nombrosos escriptors, que fugiren de Catalunya en els dies de la derrota, acabava d’agreujar el desastre.

La crisi del 1936 va ser, a Catalunya, particularment complexa. Per a aclarir-la, no n’hi ha prou amb apel·lar als antagonismes genèrics que solen ser adduïts en tractar del cas espanyol: «dretes» contra «esquerres», «catòlics» contra «laïcitzants», «burgesia» contra «proletariat», etc. Aquests antagonismes existien també a Catalunya, i no menys aguditzats que a la resta de la Península. Però sobre el seu conjunt, i embolicant-ho més, es projectava el problema nacional. Per això, en esclatar la guerra, els bàndols bel·ligerants no podien ser, entre catalans, tan definits ni tan homogenis com en altres llocs. No tot Catalunya era catalanista, és clar, però el Catalanisme que havia aconseguit amb la República l’Estatut d’Autonomia havia de decantar-se inexorablement cap al cantó republicà. I així va ser, en els partits d’esquerra i de centre que enquadraven la petita burgesia i alguns sectors de la classe obrera i dels camperols. El Catalanisme conservador, que aplegava l’alta burgesia i alguna zona de la burgesia mitjana, temia, però, la perspectiva revolucionària —i no era un temor gratuït—, i s’inclinaren a posposar el nacionalisme a l’interès de classe. La Lliga i els seus homes havien fet la mateixa tria en més d’una ocasió: el 1909, amb la Setmana Tràgica; el 1917, quan pactaren amb Maura; el 1923, congratulant-se de la Dictadura; el 1930, en què Ventosa i Calvell intervé en el darrer gabinet de la Monarquia; el 1934, alineant-se amb el govern central contra la Generalitat, a propòsit de la Llei de Contractes de Conreu.

Els intel·lectuals catalans són arrossegats pels esdeveniments, i hi responen d’acord amb la seva filiació política i social. I l’exili es presenta com una opció. Els escriptors vinculats a la Lliga, o convictes d’extrema dreta, s’expatriaren en començar la guerra, si trobaren l’ocasió de fer-ho. Tal és el cas de Joan Estelrich, de Ferran Valls i Taberner, de Manuel Brunet, de Josep Pla, de Josep M. de Sagarra. I, ja amb un altre esperit, fugint de la persecució religiosa, el canonge Carles Cardó es refugià a Itàlia i a Suïssa, des d’on mantingué un judici a part sobre el drama del seu país. En acabar la guerra, o abans, molts d’aquests escriptors retornaren immediatament a la Península. La resta dels literats catalans —d’esquerres, liberals centristes, demòcrates cristians— restaren al seu lloc, i continuaren el treball. «L’enfonsament de la nostra cultura va ésser anunciat com una conseqüència de l’enfonsament de valors espirituals que la revolució i la guerra havien de dur aparellat», escrivia aleshores Ferran Soldevila, «i no solament no es va produir, sinó que la nostra cultura ha persistit en la seva via». Una mostra d’aquesta persistència, sostinguda amb amplitud de mires, és la Revista de Catalunya, reapareguda el 1938, i que Lluís Nicolau d’Olwer presenta animada per un esperit obert, «sense dogmes polítics, ni socials, ni artístics». Hi col·laboraren normalment escriptors tan poc esquerrans com Jaume Bofill i Ferro, Agustí Esclasans, Josep M. Capdevila, Marià Manent, Carles Riba, Maurici Serrahima. Aquesta i d’altres publicacions similars no eren, potser, sinó un recer excepcional enmig de les angoixes del moment. Però el seu signe i la seva vocació són, realment, alliçonadors. La cultura catalana —poemes i Universitat, assaigs i conferències, traduccions i monografies— persistia en el seu camí. Només que la seva sort anava lligada a la de la guerra.

Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Rovira i Virgili, Serra i Moret, Bosch i Gimpera, Nicolau d’Olwer, entre els de més edat; i Riba, Soldevila, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Riera Llorca, Ferran de Pol, Artís-Gener, entre els més joves^[2]. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres^[3]. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Alomar, Carner i Alexandre Plana. D’altres continuen en el seu exili. Però amb el temps, la majoria tornaren al país. Bastants dels que residien a França ho feren forçats per l’ocupació alemanya. Els que s’instal·laren a l’Amèrica llatina —Mèxic, Xile, Argentina: llocs d’asil més plàcids que la vella Europa bel·licosa— han estat els més remisos al regrés. I aquesta amarga aventura no podia deixar de tenir conseqüències literàries L’experiència mateixa de l’exili, i el contacte amb paisatges i gent nous, donaran matèria a no pocs llibres que enriquiran la temàtica de la literatura de la postguerra. Després hi insistirem.

El que té d’exemplar aquella peripècia és la resolució i la tenacitat que els escriptors refugiats posaren a continuar la seva obra en català. Van ser molts els qui, per guanyar-se la vida, hagueren d’escriure en la llengua del país adoptiu, però gairebé cap no abandonà el propi idioma com a instrument de creació. En l’aïllament, desconnectats del seu públic real i sense esperança d’arribar a ell, seguiren fidels al català. Fins i tot s’hi han revelat alguns escriptors nous, que sortiren nens encara de Catalunya i que s’educaren en un medi lingüístic estrany. Els exiliats, tanmateix, no es limitaren a escriure: aspiraven a publicar, també. Les edicions catalanes de l’estranger resultaven molt difícils, ja que la difusió i la venda posteriors es feien més que problemàtiques fora —i evidentment dins— de Catalunya. Només el Rosselló semblava una obertura «natural»: de fet, tampoc no ho era. Amb tot, algunes oportunitats se’ls presentaren. Les colònies d’emigrants, tradicionals a Amèrica, tenien butlletins i revistes, i els literats expatriats s’hi acolliren. D’altres revistes sorgiren, després, ja més decididament i ambiciosament literàries: així, a Mèxic, Lletres (1944), animada per Agustí Bartra, La Nova Revista (1946), que dirigia Avel·lí Artís, Pont Blau (1952), que inspiraven V. Riera Llorca i Ramon Fabregat, Xaloc, etc. La publicació de llibres ha estat força estimable. El 1939, la revista Catalunya, de Buenos Aires, inicià una Col·lecció de Llibres Catalans Inèdits patrocinada per l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana. Més tard, els esforços es repetiren i ampliaren. A Santiago de Xile, El Pi de les Tres Branques; a París, Editorial Albor i Edicions Ragasol; a Mèxic, Col·lecció Catalònia, Biblioteca Catalana, Col·lecció Lletres, Edicions Catalanes, Club del Llibre Català, Editorial Xaloc, etc. El 1951, i domiciliades a Perpinyà, Edicions Proa reemprengueren la Biblioteca «A tot vent» i, de seguida, l’edició d’El Pelegrí Apassionat de Puig i Ferreter.

Però l’exili era un episodi destinat a desaparèixer amb els anys. I el públic real o virtual del llibre català es trobava a l’interior: dins dels Països Catalans. És ací on els escriptors havien d’escriure i de publicar. Ja hem apuntat les difícils condicions en què això era possible. Una altra forma, doncs, de «diàspora» se’ls imposava, en el seu ofici: el bilingüisme. En realitat, tant els escriptors de l’interior com els de l’exili s’han vist obligats a ser bilingües, si han volgut viure de la ploma. Per a editorials americanes traduïren al castellà molt i molt bé C. A. Jordana i Agustí Bartra, per citar dos casos. Als Països Catalans, l’ús del castellà pels literats catalans, quan es produeix, respon fonamentalment a motius econòmics. La col·laboració periodística, necessàriament en aquest idioma, fa que Josep Pla, Carles Soldevila, Manuel Brunet, Josep M. de Sagarra, Joan Oliver, i molts més, s’hi resignin. Més estrany és que accedeixin al llibre amb una redacció original en castellà: ho han fet Pla, Carles Soldevila, Sebastià Juan Arbó, Agustí Esclasans, Joan Estelrich. Pot dir-se que tots els escriptors professionals caigueren poc o molt en el bilingüisme. Els que tenen la literatura com un exercici «de luxe», o bé obtenen els seus ingressos en activitats intel·lectuals no pròpiament lligades a la publicació d’obra personal —ensenyament, feines editorials, etc.—, poden permetre’s de mantenir-se exclusivament en l’àrea del català: J. M. López-Picó, Carles Riba, J. V. Foix, Tomàs Garcés, Maurici Serrahima, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Ferran de Pol, Salvador Espriu, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, etc. Pel contrari, l’abandó absolut del català com a llengua literària és més aviat insòlit.