L’expansió de les publicacions

I la «lectura» anà creixent. Les publicacions periòdiques proliferaren: n’hi havia de tota mena. Naturalment, eren en català les que feien de portaveus de la política catalanista o simplement catalanoide —és a dir, espanyolista, però d’orientació favorable a la llengua del país. La política, al Principat, durant les tres primeres dècades del segle XX, es veié condicionada decisivament per la qüestió de la llengua. Junt a les revistes i els diaris de combat sorgiren papers, també d’aparició regular, que atenien necessitats d’índole molt diferent: professionals, tècniques, científiques. Tot això ja venia del període anterior, però ara s’incrementa. Pot dir-se que, malgrat tots els entrebancs estatals i la modèstia dels mitjans, cap al 1930 no hi havia un sector «viu» en la societat catalana que no tingués el seu òrgan d’expressió en català: biòlegs i financers, industrials i jugadors d’escacs, decoradors i filòlegs, eclesiàstics i puericultors. Els setmanaris satírics i infantils augmentaren notablement. La llengua, doncs, s’introduïa en els més diversos sectors de l’activitat intel·lectual i paraintel·lectual. Si el llibre encara circulava en tiratges limitats, l’abundància de diaris compensava d’alguna manera aquesta difusió restringida i li aplanava el camí per a millors probabilitats. La literatura, per tant, anava beneficiant-se de reforços marginals.

Mereixen ser citades amb especial respecte unes quantes revistes que, per la seva singular dedicació a la literatura, i per haver-la servida amb notable dignitat, jugaren un paper important en la vida intel·lectual catalana d’aquells anys. No hi ha dubte que la més representativa fou La Revista, fundada el 1915 per Josep M. López-Picó, i en la qual intervingué, fins a la seva mort, Joaquim Folguera, inspirador i col·laborador regular. La Revista presentà sempre uns sumaris d’amplitud generosa pel que fa a la procedència nacional i ideològica dels textos publicats. Dedicà gran espai a les traduccions de poesia, teatre i assaig, tant de clàssics com de moderns; en les seves planes convivien alguns supervivents del Modernisme i molts representants del Noucentisme, i hi trobaren acollida les primeres inquietuds de l’avantguarda i els primers passos, insegurs encara, de la generació del 1936. Però López-Picó era un noucentista declarat, i Folguera pertanyia a la segona fornada de la mateixa tendència: La Revista hagué de reflectir, per tant, aquest origen amb una lògica preferència. Agustí Esclasans, Ramon Rucabado, Josep Farran i Mayoral, Carles Riba, noucentistes típics, cooperaren còmodament a l’empresa de López-Picó i de Folguera.

De signe no gaire diferent fou La Nova Revista (1927-1936), animada per Josep M. Junoy. Una Revista de Poesia (1925), que al principi va dirigir Marià Manent, s’especialitzà en la lírica més selecta. La «revolta literària» es manifestà en diverses temptatives: Un enemic del poble (1917) i Arc Voltaic (1918), de Joan Salvat-Papasseit; Trossos (1917), del mateix Junoy i de J. V. Foix; L’Amic de les Arts (1927), que controlava J. V. Foix. Afegim-hi, iniciada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, la Revista de Catalunya, d’«alta cultura»: la ponderació, la solvència i el noble eclecticisme dels seus propòsits li asseguraren una autoritat superior i indiscutible.

Una ullada a les editorials hauria de completar aquest esbós dels «progressos» de la literatura catalana durant el primer terç del Noucents. L’editor, en aquells anys, acompleix una missió d’estímul literari que excedia l’estricte camp comercial. Alguna d’aquestes iniciatives tenia encara un fons de mecenatge, com és el cas de l’editorial Alpha, de Francesc Cambó, que publica les obres de la Fundació Bernat Metge, de la Fundació Bíblica Catalana i de la Fundació Hebraico-Catalana. Vinculada al diari de la Lliga —La Veu de Catalunya—, s’inicia l’Editorial Catalana, amb les seves col·leccions «Biblioteca Catalana», d’autors indígenes, «Biblioteca Literària», de traduccions, i «Enciclopèdia Catalana», de divulgació cultural. Antoni López-Llausàs, hereu d’una tradició familiar dedicada a les edicions en català, animà col·leccions de caràcter similar («Univers», «Catalònia», etc.).

Des de Badalona, Edicions Proa —amb Joan Puig i Ferreter com a director—, llança les sèries d’«A tot vent», de novel·la nacional i estrangera, extraordinàriament prestigiades. A Sabadell aparegueren els llibres de «La Mirada», que escolliren Francesc Trabal i Joan Oliver. L’erudit Josep M. de Casacuberta, el 1924, comença a publicar una biblioteca de clàssics catalans de l’Edat Mitjana —«Els nostres clàssics»— dins la seva Editorial Barrino, a la qual seguiren altres col·leccions de variada intenció.

Les referències que acabem de fer se cenyeixen a la literatura estricta i a la seva circulació normal, en forma de volums de preu assequible i destinades a un públic culte de tipus mitjà. Al costat d’aquestes fóra obligat de mencionar —mencionar com a mínim— una altra mena d’edicions: les reduïdes, de bibliòfil, i les anomenades «populars», sense gaires pretensions literàries. El llibre de luxe, en català, que en plena Renaixença havia tingut ja una excel·lent sortida, no decaigué. Les edicions d’abast majoritari respongueren a finalitats concretes: religioses, moralitzants, polítiques, educatives, etc. Treballaven sobre terreny propici i el seu èxit era infal·lible. La «Biblioteca Patufet», per a nens, i la «Biblioteca Gentil», del gènere sentimental, van ser dues insignes creacions de Josep M. Folch i Torres, conformistes i trivials, però que incorporaren immensos sectors socials a la lectura catalana.