Poesia de l’entusiasme

Aquell «home entusiasta» que, segons ell, havia de ser el poeta —el Poeta, amb majúscula—, havia de tenir també altres virtuts essencials: calia que fos «altiu, valent, heroic i sobretot sincer». No cal dir que cap d’aquestes condicions no tenen res a veure amb la literatura: pertanyen, més aviat, a l’ordre moral, i no al literari. «El Poeta», afegeix Salvat, «potser, potser i tot, fins no escriuria versos»: «cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers». La qual cosa significa que, en última instància. Salvat-Papasseit reserva al «vers» el paper suprem de vehicle de la màxima energia humana: l’entusiasme. Confessa aspirar a una obra que «es doni de consol als homes», i una tal obra no pot nàixer sinó d’una exaltada «sinceritat»: «encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat». Com es pot veure, doncs, i dins la vaguetat d’aquestes formulacions, el seu punt de partida teòric s’acosta bastant al de Joan Maragall: «entusiasme» i «sobretot sincers». I el «consol» que promet en la seva poesia, la «lluita» que exigeix al poeta com una vocació, l’«heroisme», es tradueixen, en el seu cas, en una força exultant, i tota la seva virulència «subversiva» es limita a un generós impuls d’alegria. Com en Maragall, l’entusiasme és ací una efusió positiva i, en certa manera, salvadora. Per això, i malgrat la terminologia bel·licosa, a què tan aficionat es mostrava Salvat —«gesta», «lluita», «heroi», «combat», etc.—, els seus poemes són sempre suport de paraules i d’estímuls radiants, joiosos. El crit nacionalista de Les conspiracions no és massa estrident, i la seva visió de la vida humil, quotidiana, de la classe obrera, del raval urbà, manca de mordent revolucionari. En tot moment, en qualsevol circumstància, la vida se li presenta com un miracle brillant i feliç.

Això explica que, en els temes, Salvat-Papasseit es decanti per les anècdotes i per les suggestions que li arriben del nivell directe de la vida diària, amb exclusió d’abstraccions i de metafísiques. Els seus «cal·ligrames» i la resta de les provatures avantguardistes són petits apunts que reflecteixen el tràfec de la gran ciutat. La rosa als llavis exposa l’amor en la seva més declarada exuberància sensual, reduït gairebé a l’acte mateix de la carn, sense rastre de psicologismes (gelosia, nostàlgia, esperança, tedi, etc.) ni de filosofies, contra el que és tradició en la poesia amatòria europea des de l’època dels trobadors. I evoca escenes i paisatges del seu modest món suburbial —«L’ofici que més m’agrada», «Tot l’enyor de demà», «Nadal», etc.— sense el menor gest patètic, encantat amb el simple fet material de la seva vibració humana. Perquè, per a ell, «res no és mesquí» —res no és, diguem-ne, sòrdid, migrat, roí—:

Aquesta convicció optimista és la clau d’aquella alegria a què abans ens referíem, i la justificació de tota la lírica de Salvat-Papasseit. El més curiós del cas és que ell, personalment, malalt i abocat a una mort precipitada, estava condemnat a no viure aquesta «vida». Des del seu llit, des de la seva impossibilitat de viure la plenitud de la «vida», el poeta es lliura a la fantasia compensadora. I un altre tema típic de la seva poesia serà el de l’aventura imaginària: la del mariner, la del pirata, la de l’home de batalles i riscos, que, trasplantada en un poema del segle XX, pot semblar una ingenuïtat retòrica, fins i tot anacrònica, però que, en Salvat, és una dramàtica sortida, un exutori ideal que el redimeix de la prostració física.

Home fatalment sedentari, hagué d’acontentar-se amb aquestes aparences exaltades.