La vida com a tema

Decidit a no deixar que la seva literatura interposi entre el lector i la realitat «una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària», Josep Pla aplica la seva preferència a un ordre de realitats que, segons ell, són les úniques autèntiques: el mecanisme material de la vida en tots els seus nivells (natura, societat, individu). La seva concepció materialista del món és radical —i la seva literatura: «aquests papers…, materialistes, per què no dir-ho?». Per a ell, el destí de l’home, desproveït de tota dimensió transcendent, es redueix a una simple aventura biològica que es desplega en un cosmos constituït, fonamentalment, per fatalitats adverses. Només «per pur atzar i d’una manera esporàdica» es trenca aquesta inexorabilitat: atzar esporàdic que Pla considera com una «propina» («la meva teoria de la propina»). El pessimisme d’aquesta constatació inicial, de tota manera, no és acceptat com un absurd angoixós, desesperant, sinó com una premissa òbvia des de la qual l’existència humana pot construir-se amb un mínim de substantivitat positiva. D’aquí es desprèn un racionalisme frenat per cauteles exclusivament empíriques, i una tendència franca a l’hedonisme, amb el corol·lari d’una escala de valors on el factor «pràctic» —econòmic, sobretot— ocupa un lloc primordial. Frases com «a la rosa, per a ser perfecta, només li falta ser comestible» o «aquest paisatge és bonic perquè és ric», malgrat el seu aire caricaturesc, revelen fins a cert punt l’íntima convicció de Pla. En aquesta esfera de relacions, la seva actitud es tradueix en una ambivalent posició político-social: conservador impertèrrit d’una banda, antirevolucionari (manté que és una follia que l’home col·labori a l’obra permanent de destrucció que realitza la natura); d’altra banda, individualista resolut, amb un secret fons anarcoide. Ben mirat, el seu materialisme és el materialisme primari, pragmàtic i reticent del «pagès» que tantes planes li suggereix. Pla té molt de comú amb el «pagès» de la seva comarca, l’Empordà, i en darrer terme amb el pagès de tot arreu.

Ell no és un pagès, certament. És un propietari rural, i terriblement conscient de ser-ho. Un kulak. I com a tal és conservador i anarcoide alhora. La propietat rural dóna aquest tipus de mentalitat, contradictòria i íntegra, honesta i demencial. Sovint, Josep Pla ha estat titllat de l’«intel·lectual més representatiu de la classe burgesa catalana», i corrobora aquesta sospita, o aquesta acusació, el fet que l’escriptor hagi aparegut més d’una vegada com a portaveu «oficiós» d’aquest sector social. La seva biografia de Cambó, la seva adscripció a la premsa específicament burgesa del país, es prestava a ser interpretada així. Però Pla no és un burgès. Com no ho era Sagarra. Res no seria més fàcil que seleccionar de l’obra de Pla una àmplia antologia de dicteris i de censures adreçats a la burgesia catalana. Ell mai no ha dubtat de «l’estupidització natural que la concepció de la classe dirigent implica». En aquest judici, tant hi participa l’intel·lectual com el kulak: es tracta d’una crítica projectada, per totes dues bandes, des de fora de la classe-víctima. Pla, per la seva procedència social, havia de ser més conservador que un burgès, i més anarcoide —o, simplement, anarcoide. I per aquesta mateixa raó, la seva reacció davant de la desfeta del 36 no va ser massa visible. En aquell tràngol, Pla, com Estelrich i la resta d’intel·lectuals vinculats a la Lliga, no «fugí» solament, sinó que, a més, fugí al camp enemic. L’aristòcrata Sagarra aconseguí un bitllet per a Oceania: Pla no va tenir tanta sort. Però, tant per a Pla com per a Sagarra, el que aleshores s’enfonsava no era el seu món: era el món burgès, la preciosa i voluntariosa creació burgesa que era la Catalunya d’aquells moments. Ja ho hem dit en parlar de Sagarra.