Romàntic, encara

A vint-i-un anys, Costa i Llobera compon El pi de Formentor, el més famós i perdurable dels seus poemes. És una peça a la manera de Victor Hugo —encara de Victor Hugo—, que serva tota l’exaltació de la joventut de l’autor i del moment. En una grandiosa invocació descriptiva, ampul·losa i rotunda alhora, el rude gegant vegetal —enorme pi d’una propietat familiar— esdevé un símbol victoriós: no creix del llim de la terra, sinó que, arrelat en una roca esquerpa i obert a la pluja i a la rosada, al vent i a la llum ardent, «com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel». L’arbre estimat, amic de l’àguila i del voltor, és la viva imatge del geni, tal com l’imaginava —el somniava— el Costa inquiet i romàntic, al cim de les muntanyes i de cara a l’infinit, joiós entre el llamp i la tempesta. «Lluitar constant i vèncer…», «Oh vida, oh noble sort!». El temps i la fúria dels elements passen entorn del pi, sense ferir-lo: així entorn del poeta, que romandrà ferm i serè. «Amunt, ànima forta!». L’arrelament que cerca és «dins l’altura», i la serenitat a què aspira no el privarà dels vents de la passió.

El pi de Formentor pertany, encara, per la seva textura estètica i per la vehement il·lusió que hi alena, a un món literari i ideològic molt anterior al mateix Costa i Llobera: és un poema «romàntic» cent per cent, el tipus de poema que hauria d’haver produït la Renaixença, però que no pogué produir, atrafegada com anava per atendre «poèticament» unes necessitats immediates evidents. Amb El pi de Formentor queda cancel·lada la Renaixença: és el seu cant del cigne, el millor que se’n podia esperar, malgrat el que significaren un Verdaguer o un Guimerà. Després, Costa va descobrir les Odi barbare de Carducci, passà cinc anys a Roma, es féu sacerdot. Els versos i les pedres de l’Antiguitat —Roma i el seu Horaci— seduïren el poeta i li oferiren una genealogia augusta i un sentit del «monumental» absolutament nou en les lletres catalanes renascudes. A la «natura» se sumen la «història» i l’«art»: triple diana que s’allunya de la floralesca —pàtria, fe, amor— i que dóna a la poesia de Costa una densitat especial.