Cambó

Lluís Duran i Ventosa (Barcelona, 1870-1954) —Regionalisme i Federalisme (1905), La esencia de los nacionalismos (1939), La unitat d’Europa, la unitat del món (1953), etcètera— insistí i profunditzà els postulats de Prat de la Riba. Però és Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), successor seu en la direcció efectiva de la Lliga, qui en continua la trajectòria. Certament, va procurar de marcar-hi distàncies: «ni Prat de la Riba ha escrito el Corán, ni nosotros somos musulmanes». Sigui com sigui, en Per la concòrdia (1930), Cambó replanteja en termes pragmàtics la impossibilitat d’un separatisme català, el fracàs de l’assimilisme espanyol, la solució autonòmica, l’iberisme: qüestions i respostes que ja estaven en germen en La Nacionalitat Catalana, Cambó escriu en un estil sec, clar, nerviós. El mateix estil de la seva oratòria, tant en castellà com en català, gens retòric, directe, revulsiu. Durant anys fou el cap de la minoria de la Lliga a les Corts espanyoles, i en aquella cambra pronuncià innombrables discursos: a ells caldrà recórrer necessàriament quan es tracti d’estudiar, des del punt de vista històric, la política del Catalanisme conservador, ja que la defineixen de la manera més autoritzada.

En un altre ordre de coses, En torno al fascismo italiano (1924) i Les dictadures (1929) són llibres que revelen diàfanament les posicions de la burgesia indígena enfront del sistema polític de la democràcia liberal. Els fenòmens Mussolini i Primo de Rivera li serviren de referència alliçonadora. Cambó desconfia de la pressió que les masses puguin exercir a través del sufragi universal —exactament: la temia—, i considera que el tràmit parlamentari és poc útil: raons que l’acosten a l’admiració dels règims de força. Però alhora es retreu davant els disbarats, la corruptela i la violència del pretorianisme i de l’autocràcia. L’Estat burgès estava en crisi, i Cambó registra el fet amb la fidelitat d’un sismògraf.