En fer crisi, al principi del segle XVI, la unitat cultural dels Països Catalans, cada una de les regions del domini lingüístic seguí un procés evolutiu separat, dins una tònica comuna d’ensopiment i d’abandó. Amb la Renaixença, l’antiga unitat fou restablerta, i les minories cultes que en el segle XIX van reemprendre el conreu literari del català se sentiren solidàries en una mateixa i única empresa, tant si procedien del Principat com de les Illes, del Rosselló o del País Valencià. Tanmateix, la incomunicació mútua de l’etapa anterior, en gravar unes realitats diversament propícies, comportà conseqüències també dissemblants. Ja hem assenyalat les condicions socials que afavoriren al Principat una expansió relativament ràpida de la Renaixença, i especialment els avenços que s’hi produïren en la darrera dècada del Vuitcents. Ni a les Illes, ni al País Valencià, i menys encara a la zona catalana sotmesa a França, no va aconseguir-se tant: ací, l’impuls renaixentista es reduí gairebé exclusivament al camp de la poesia i, a més, conservà dins de cada àrea geogràfico-regional unes peculiaritats pròpies que mai no encaixaren massa amb les que regiren a la Catalunya estricta.

Aquestes peculiaritats, pel que fa a les Illes, prengueren el grau i el caràcter d’una autèntica escola estètica, d’una constant fins a cert punt estilística, que ha permès de considerar els seus poetes articulats en tradició a part. És el que acostumem a anomenar «Escola Mallorquina». Enfront del Modernisme continental, d’ascendència germànica i simbolista, invertebrat i emboirat, els mallorquins crearen una poesia interessada en l’ordre i la claredat, en la qual el model parnassià i no poques seduccions vingudes d’Itàlia es fonien i es vivificaven en entrar en contacte amb el «mediterranisme» autòcton —un mediterranisme més actiu des del paisatge que no pas des del mateix instint dels poetes.

Quan estudia els floralistes insulars de la passada centúria, Manuel Sanchis i Guarner ja hi apunta un caràcter precursor: en cantar l’espectacle de la seva terra, «conserven quasi sempre el domini de l’emoció i el sentit de la mesura, notes ambdues gens romàntiques». Aquesta «contenció» diguem-ne espontània i potser explicable per raons sòcio-culturals d’abast local molt específic va assolir després un alt valor distintiu com a lúcida intenció formal. Joaquim Folguera assenyala en Miquel Costa i Llobera l’inici d’aquest corrent poètic, i fins l’afirma, al marge de qualsevol suggestió estrangera: «la rigorosa dignitat de la forma vingué en 1897 a la poesia catalana per un poeta mallorquí, abans no fos efectiva la influència parnassiana». En tot cas, seguint Folguera, és freqüent d’esbossar la trajectòria de l’«Escola» des d’aquest punt de vista: allò que en Costa i Llobera era «voluntat de forma», en la poesia de Joan Alcover és el «do de la forma», i «en la de Gabriel Alomar n’és únicament el so. Miquel dels Sants Oliver juga amb els versos i combina noms estrangers amb els consonants més melòdics. En Maria Antònia Salvà, la forma, precisant-se més cap a la música, és ingenuïtat. En Llorenç Riber ja esdevé voluptuosa». Joan Estelrich, per la seva banda, proposa una interpretació més senzilla: el que distingeix la concepció del poema entre els mallorquins és l’aspecte estructural —aquella «exigència d’estructura» que Alcover reclama enfront de l’exaltada espontaneïtat maragalliana. «Forma» o «estructura», tant se val: el cert es que els poetes insulars de la Fi de Segle, i la majoria dels seus continuadors, accentuaren, teòricament i pràctica, la virtut de la retòrica, és a dir, de l’art, de l’artifici, com a recurs fonamental de la poesia.

Més o menys obertament, Costa i Llobera i Joan Alcover polemitzaren amb Maragall. Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins en el Modernisme barceloní no era solament el culte al «diví balbuceig» ni tantes altres desmanegades exageracions «literàries», com la gent de la Barcelona de l’època propugnava. A tots dos els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s’anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica «negativa», «dissolvent», que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, «aïllada», de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d’aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions.

L’un i l’altre, evidentment, respectaren profundament Maragall; però, potser perquè Maragall era invulnerable a retrets massa banals, els semblava més perillós. Temien menys Maragall que tot allò que podia escudar-se darrere d’ell. «Se proclama la incorrecció com a principi de bellesa», diu Costa i Llobera. «A lluny ximplesa insulsa fingint candors ingènues!» increpa. Costa definia el vers com «la florida del llenguatge humà que esclata amb el ritme simètric de totes les flors a l’impuls de la inspiració que n’és la saba»: «l’eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l’organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons», és el principi de tota versificació. Aquestes reivindicacions de la «versificació» i de la «retòrica», de l’«artifici» poden semblar-nos avui antiquades, però el que en darrer terme feia el canonge mallorquí era un intent de salvar per a la poesia una cosa tan vinculada al geni de l’idioma com són els sistemes tradicionals de la mètrica. Joan Alcover no fou pas menys sever que Costa amb la doctrina de la paraula viva. «El poeta no es pot reduir a les hores divines», objectava a Maragall: «fora d’aquestes, n’hi ha d’altres aprofitables en què la mateixa excitació mental provoca la febre creadora». I Alcover afegeix: «Així han nascut la majoria d’obres poètiques, entre elles algunes eminents». La polèmica entre Joan Maragall i els seus col·legues insulars fou un episodi secundari. Les lucubracions maragallianes sobre la «paraula viva» no resistien la crítica dels seus antagonistes, precisament perquè eren, com deia Alcover, una «exagerada intransigència»: «no es tracta solament de lleis deduïdes del món poètic observat de part de fora amb ulls de crític, sinó del rastre lluminós que en son esperit deixaren els fenòmens de la pròpia sensibilitat, com a solcs definitius». Ara bé: les respectives posicions estètiques foren clares i radicals. Els mallorquins es decidiren pel cànon, per la serenitat, per l’aspiració clàssica o classicitzant. Per això, quan els noucentistes revisaren l’obra dels seus predecessors literaris immediats, van reservar a l’escola mallorquina, i especialment a Costa i Llobera, una admiració que, si no negaren a Maragall, almenys procuraren regatejar-la-hi.

Cànon, serenitat, classicisme: convé prendre aquests termes amb reserves en parlar dels mallorquins, perquè, de tota manera, el tremp literari de l’«Escola» és fill encara de l’esperit romàntic. Pel cap baix, ho és tant com la «paraula viva» de Joan Maragall. Només que aquest Neoromanticisme, propi de la Fi de Segle s’introdueix a les Illes per camins molt diferents dels que pren al Principat. Els poetes balears reberen estímuls exteriors, no dels simbolistes francesos ni dels romàntics alemanys, ni evidentment de Nietzsche, d’Ibsen, ni d’altres «nefastos» corruptors de la joventut del moment, sinó d’Itàlia: de Carducci, de Pascoli, de Leopardi i fins i tot de D’Annunzio. No cal ni dir que, en el fons, qualsevol d’aquests italians mereixeria tants anatemes com els teutons i els gals esmentats, i com els «depravats» hiperboris finiseculars. Però els mallorquins absorbiren els estímuls italians passats per un sedàs que els selecciona i desinfecta. Les induccions parnassianes rebien idèntica discriminació. El sedàs fou la duana «humanística». Les coordenades literàries de l’Escola Mallorquina s’enriquien, doncs, amb el doble factor que, en el món europeu, potenciava l’humanisme: d’una banda, el llegat greco-llatí; de l’altra, el text bíblic. Són dues forces, culturals i emotives alhora, que actuaven des de dins i des de fora del mateix poeta, i que li confereixen de vegades una tensió de contrast dramàtica i fecunda. La irradiació eclesiàstica —els seminaris tradicionals— ha pesat molt, directament o indirectament, dins el món literari mallorquí de mitjan XIX ençà. Les humanitats cristianes contraresten el satanisme carduccià o el nihilisme de Leopardi. Només Gabriel Alomar escapa a l’asèpsia —i a l’anestèsia— de l’«Escola». Hi prevalgué la proporció i l’harmonia. Però sota la serenitat i sota el joc del vers savi i refinat, l’apassionament —elegia, amor, història, natura admirada— subsistirà fervorós, evident, i salvarà l’obra de caure en la pura inanitat formal.

Convé recordar que aquesta mateixa equanimitat estètica i temperamental —inclús la que calgui agrair a l’humanisme— inclina els mallorquins a construir un nivell d’idioma literari que els modernistes barcelonins en general eren incapaços d’imaginar. Els poetes de les Illes tingueren a favor seu l’estat més pur de la llengua viva, col·loquial. «En totes estes Illes restà la llengua catalana, com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d’alterar-la com los valencians»: aquesta observació d’un escriptor tortosí del segle XVI és encara vàlida en el XIX i el XX. Un mallorquí de la Renaixença, Marià Aguiló, pels seus estudis de filologia, folklore i història literària, i per l’atzar de la vida —nascut a Ciutat de Mallorca, visqué algun temps a València i més a Barcelona— pogué sentir la unitat de la llengua amb equilibrada precisió i transmeté als escriptors insulars una pauta literària segura. Les humanitats, sobretot els clàssics llatins, completaren i perfeccionaren aquesta base. I així, als ulls del jove Josep Carner, Costa i Llobera personificà les plenes possibilitats d’un català escrit —literari— que supera els límits del terme municipal de Barcelona, on el confinaven els modernistes, però sense caure en el pecat «municipal» de qualsevol altre lloc.

En general, tant Costa com Alcover, però sobretot Costa, escriviren en un català de noble puresa: en el lèxic, en la sintaxi, en la prosòdia. L’exquisit Carner aprengué molt de l’experiència lingüística dels mallorquins. I no hem d’oblidar que, si Pompeu Fabra torna l’idioma a la normalitat gramatical, serà Josep Carner qui li restituirà una àgil i acolorida fluència, pròpia ja d’un ús literari, és a dir, estètic. Li’n prepararen l’oportunitat d’altres escriptors no mallorquins: Joaquim Ruyra, Raimon Casellas. Carner, però, es relacionà més directament amb Mallorca. Entre el català literari de Maragall i el del noucentista Carner hi ha un abisme: el pont que el salvà fou Costa i Llobera, foren els mallorquins.