Una voluntat comuna: liquidació de la Renaixença

Els escriptors d’aquella època, vistos globalment i independentment de la seva filiació i de les pretensions individuals, compartiren unes aspiracions-clau, d’acord amb la vocació profunda del moment històric. Primer que tot, cregueren —com digué Josep Carner molt més tard— que era «arribada l’hora d’acabar amb el famós sometent literari de la Renaixença»: de liquidar —afegiria per la seva banda Joaquim Folguera— «la seva forma diletantística, de fulls d’àlbum, d’absència de crítica, d’escalafó de felibrige». Hi ha una reacció descarada contra el pairalisme d’aires medievalitzants o de substància popularista, que es prolongava des de la restauració dels Jocs Florals (1859) i que a la darreria del segle ja no era més que una mena de relíquia o de fòssil, solament explicable per la irregularitat de la situació literària catalana. La reacció s’estengué també al naturalisme i, en general, a qualsevol rastre de positivisme, el qual en literatura va tenir el seu moment cap als anys 80, amb escriptors com Narcís Oller, per exemple.

El contrapunt fou l’«idealisme» que acabà imposant-s’hi. Un idealisme rejovenit, que pot incloure la religiositat ortodoxa dels mallorquins, el nihilisme inspirat en Max Stime o en Nietzche d’un Jaume Brossa, l’«espiritualitat» a la manera de Ruskin o a la de Maeterlinck d’algunes obres de Rusiñol o d’Adrià Gual, el cristianisme passat per Spinoza de Joan Maragall… El canvi d’orientació és evident.