El Rosselló

Al Rosselló, l’idioma perdia terreny, i cada vegada més, davant de la penetració cultural del francès, i els escriptors de la burgesia local —de les classes benestants, per a ser més exactes— adoptaren la llengua de l’Estat com a vehicle expressiu preferent. Després de la guerra del 1914-1918, aquest procés s’accelerà. Si alguna personalitat destacada surt de l’àrea catalana, serà per a afirmar-se en francès: Robert Brasillach, posem per cas. Els rossellonesos només reservaren al seu català domèstic l’amor o la curiositat que solen dedicar-se a les relíquies sentimentals, a les peces de museu, als residus folklòrics. El contagi de la Renaixença, amb tot, no havia estat inútil, i bé que sense gaire vigor constructiu, dóna origen a resistències decidides. Els Jocs Florals de la «Ginesta d’Or», bilingües, seran un baluard petit i modest per al català Carles Grandó (Perpinyà. 1889-1975) n’és el més obstinat i memorable defensor. J. S. Pons va viure i escriure bastant al marge de tot això. Però la seva obra i el seu consell hi tingueren també una positiva efectivitat. Ja hem recordat, de passada, la seva germana, Simona Gay. Edmond Brazès (Ceret, 1893), que el 1957 publica L’ocell de les cireres, és un altre poeta digne de ser mencionat, dins la línia de Pons. Com ho és, bé que més independent en la seva orientació, Gumersind Gomila (Maó, 1906-Perpinyà, 1970), menorquí que residí des de molt jove a Perpinyà, autor de La sorra calenta (1943), de Llucifer (1966), d’El vent fútil (1967). Cap al 1938, es constituí el grup «Nostra Terra», en el qual s’aprecia una lleu aspiració de reivindicacionisme. Tot i que en aquest grup intervingueren alguns elements d’esquerra, el moviment es dissolgué en la confusió de la França petainista.

Els catalans del nord de l’Albera van tenir també la seva «guerra», que, fins a un cert punt, no deixava de ser «guerra civil», però que, en definitiva, no arribà a repercutir sobre la població indígena amb efectes comparables als de la «guerra» del sud. Les coordenades globals —«estatals»— eren ben diferents, en l’un cas i en l’altre. Potser fóra massa simple d’establir-hi una separació espectacular: Brasillach d’una banda, i Jordi-Pere Cerdà de la banda contrària. Robert Brasillach fou «col·laboracionista» i escrivia en francès; Jordi-Pere Cerdà començava en la clandestinitat d’un clima de «resistència», i ha escrit en català. Però el «catalanisme» francès sempre fou més francès que catalanisme, i en el fons —via «felibrige»— se sentia dependent de Maurras i, en el moment d’angúnia, de Pétain. Les circumstàncies, tanmateix, obrien unes oportunitats clares. I si el destí de Brasillach no és representatiu de la situació genèrica del Rosselló intel·lectual, sí que ho era el d’Antoni Cayrol (Sallagosa, 1920), que, en temps d’Ocupació i de Censura, envia uns versos a la revista Tramontane de Perpinyà, firmats amb el pseudònim d’«Un cerdà». Carles Bauby, director del paper, els publica, però vol atenuar la paradoxal insolència de la dissimulació, i inventa un nom: Jordi-Pere Cerdà. Podem considerar que l’incident es prestava a un relatiu simbolisme. La realitat era, malgrat tot, que Brasillach, incorporat a París i al francès, per més feixista que fos, i no passà de feixista aproximatiu, tenia guanyada la partida per endavant. No importa que l’afusellessin, després de la victòria dels Aliats. La victòria dels Aliats, i de De Gaulle, hagué de ser, per una implacable mala jugada dels fets, la victòria «rossellonesa» de Brasillach.

Antoni Cayrol, o Jordi-Pere Cerdà, pertany al Rosselló subaltern i marginat: el Rosselló rural, que París ignora, i que Barcelona no pot prendre en consideració. I els poemes que publica —La guatlla i la garba (1951), Tota llengua fa foc (1955), i més en Obra poètica (1966)— deriven d’aquesta fatalitat: són poesia de paisatge, de sentiments elementals, poc espectacular en els procediments, però vigorosa en el traç, en la vibració plàstica. Contra qualsevol presumpció, no hi ha un sol rastre d’impugnació o de revolta. Jordi-Pere Cerdà milita en una trinxera revolucionària, i la seva poesia no hi participa. La «realitat» que es transparenta en els seus poemes no és la realitat de la gent, sinó la d’unes coses impertèrrites, uns arbres, unes muntanyes, una llum, esdevingudes «estampa». És, encara, una estampa palpitant i respirable, perquè el contacte del poeta amb el món que l’inspira no ha deixat de ser quotidià i sincer: en el mateix moment, al País Valencià, a les Illes, al Principat, la «naturalesa» —una naturalesa com la que Cayrol incorpora als seus versos— ja no és més que artifici i clixé. Jordi-Pere Cerdà, anti-Brasillach, fidel a la llengua i, més encara, a la pressió concreta dels homes i les dones del seu rodal, ha d’afrontar la contradicció amb les expectatives de la cultura francesa. En la prosa —Contalles de Cerdanya (1962)— s’ajustarà a l’incentiu acolorit dels temes llegendàrio-populars. Només en el teatre —«drama», per definició— donarà entrada als problemes immediats: Angeleta (1952), La set de la terra (1957). Del teatre de Jordi-Pere Cerdà, en tornarem de parlar.

Ben mirat, la situació literària del català és, avui, al Rosselló, més irregular que enlloc. L’aparent llibertat amb què compta de part de l’Estat francès és més maligna que la persecució declarada. En la pràctica, l’Administració actua, en l’ordre lingüístic, amb una energia subreptícia, i el Rosselló és una zona massa petita i massa poc potent des de tots els punts de vista, perquè li fos possible de resistir la irrupció forçosa i estatal del francès. La frontera, amb totes les seves duanes, el separa del foc emissor cultural autòcton: Barcelona. I la cultura francesa, per la seva solidesa i per l’habilitat amb què l’han bastida, esdevé superior, infinitament superior, en força imperialista, a l’espanyola. Ja és prou miraculós, malgrat tot, que es mantingui encara el foc sagrat del català literari. Gumersind Gomila ha descrit amb objectivitat els termes de la qüestió: «Per al pagès o per a l’obrer no hi ha problema: l’expressió surt com surt, en català o en francès, segons el moment, el motiu o la necessitat. El problema comença quan el rossellonès vol prendre consciència de la seva qualitat de català com a intel·lectual. El seu esforç resta simplement un treball de monjo, purament personal. És a dir, que no es crea, per raons d’interès material, un ambient de cultura catalana al seu entorn, ni que sigui en el pla familiar. Així, cridarà pertot que cal salvar la nostra llengua de l’oblit, que cal ensenyar-la a les escoles, però ell, amb la dona i els fills, continuarà parlant francès. Més fort, parlarà francès fins en les reunions “catalanistes” on es pretén treballar a favor de la llengua. Jo conec rossellonesos que escriuen en català que no m’han parlat mai en la nostra llengua…». Tals són les circumstàncies socials, i sembla molt boirosa, de moment, qualsevol possibilitat de rectificació.