Miquel Costa i Llobera va nàixer a Pollença el 1854. Estudià la carrera de Dret, a Madrid, i a Barcelona, on pogué freqüentar els cercles literaris i participà en els Jocs Florals. El 1880 inicià la carrera eclesiàstica, que acabà a Roma. Va obtenir una canongia a la seu de Mallorca, ciutat on residí lliurat a les tasques pròpies del seu ministeri i a l’íntim treball de la poesia. Des del 1918 abandonà, gairebé, la literatura activa: de pietat encongida, començà a sospitar que els versos eren un exercici massa profà i potser es deixà influir per la sensació —evidentment injustificada— d’haver perdut l’atenció deferent dels lectors i de la crítica. Morí a la trona d’una església de Ciutat de Mallorca, l’any 1922, mentre predicava el panegíric de santa Teresa d’Àvila. Havia publicat, el 1885, un volum de poemes amb el títol maquinal de Poesies, al qual van seguir De l’agre de la terra (1897), Tradicions i fantasies (1903), Horacianes (1906), una reedició corregida i augmentada del seu primer llibre (1907) i Visions de Palestina (1908). Traduí Prudenci, va escriure discretes pàgines de prosa i fou un orador sagrat que comptà amb el favor de les feligresies de Mallorca.