Ens hem ocupat fins ara de la situació de la literatura catalana, i específicament de la poesia, en l’àrea geogràfica del Principat. Caldrà completar aquestes ràpides nocions amb un informe, breu, del que s’esdevenia simultàniament a les zones de parla catalana no «dependents» de la capitalitat immediata de Barcelona: les Balears, el País Valencià, el Rosselló. No hi ha res de nou, en l’ordre de fets eficaços, que rectifiqui la situació heretada de l’etapa precedent. Quan s’enfonsa el règim republicà —el 1936 a Mallorca, i el 1939 al País Valencià—, les restriccions lingüístiques són potser menys dures en aquests territoris que en la Catalunya estricta a causa, sens dubte, de la menor virulència del nacionalisme local. A València, per exemple, es permeten ja el 1939 algunes publicacions folklòriques —revistes falleres com Pensat i fet—, representacions teatrals de caràcter religiós —els «miracles» de Sant Vicent Ferrer— i la celebració dels tronats Jocs Florals de Lo Rat Penat. Res d’això, naturalment, no tenia la més mínima transcendència literària ni social. Paral·lelament, al Rosselló, on en teoria els francesos no entrebancaven l’ús del català, la vida de l’idioma i de la seva literatura continuava sent una lànguida inèrcia sense massa perspectives.

Però, si no s’hi produeixen canvis importants de cara a l’estabilitat i a l’expansió de la literatura, és indiscutible que s’hi fan progressos d’una altra mena: progressos en un sentit d’«integració» cultural. Les minories d’escriptors de la perifèria catalana —a una banda i l’altra de l’Albera—, que optaren per la llengua pròpia i no pel castellà o pel francès, comencen a reconsiderar la qüestió del lloc que ocupen en el panorama literari de l’idioma. Al capdavall, continuaven sentint-se’n marginats pel simple fet de la seva procedència regional i de les vinculacions que això implicava.

La consciència d’«unitat» literària dels Països Catalans, reintroduïda pels poetes de la Renaixença, mai no havia deixat d’avançar, bé que lentament, i d’això en donaven testimoni molts actes i moltes intencions. De tota manera, la catalogació «regional» era vigent. A les Balears, la constituïa l’«Escola Mallorquina», tan instal·lada i prestigiosa. Al País Valencià no hi hagué res de semblant a una «escola» així, però l’ambient castellanitzant en què es formaren els literats indígenes els marcà amb un segell especial, «dissonant» o «dissident». I el mateix passà al Rosselló, pel que fa a la influència francesa. Barcelona, de fet, era el centre de la literatura catalana, com València ho havia estat el segle XV, i aquesta capitalitat, determinada per raons materials òbvies, condiciona el conjunt de l’àmbit lingüístico-cultural. La perifèria havia de trencar el seu aïllament, posar remei a la seva dissidència, si volia entrar de debò en la normalitat. La «integració» va ser un objectiu sempre present per a tots: mallorquins, valencians i rossellonesos. Entre les penombres de la postguerra s’aconseguiren positius avenços per aquest cantó.