La realitat depurada

Esperit timorat, saturà aprensivament davant la realitat, quan la realitat transgredia el que ell considerava la «decència» i el «bon gust». Inicialment, sí, es deixà arrossegar per la seducció d’un «realisme» sincer i franc. Els escrúpols van venir després, i fins i tot sembla que s’originaren en un banal però empipador incident domèstic: «unes llibretes realistes caigueren en mans de la meva muller», declarà a Tomàs Garcés; «l’escàndol amb què les llegí em revelaren la marrada feta». Des d’aleshores cercà d’aconseguir «l’obra d’art» «lliure d’escòria», «la realitat depurada per l’artista», i va apartar-se del «realisme trist de Zola». De fet, s’apartava de la mateixa novel·la, de la novel·la llarga, en la mesura que aquest gènere —«mirall passejat al llarg del camí», en definitiva— imposa a l’escriptor una obligació de fidelitat al «real», a la «realitat» amb «escòries» i sense «depuracions». Ruyra es negà a admetre en la seva literatura alguns aspectes palesos i irrevocables de «la vida»: una novel·la llarga, entesa amb uns pressupostos tan escollits, havia de resultar, evidentment, insípida i convencional, i tal vegada Ruyra se n’adonava. Les narracions breus, com que admeten enfocaments més limitats o més condensats, li brindaren una solució satisfactòria: podria defugir els aspectes «bruts» i «indecents», sense caure en la banalitat absoluta.

Malgrat això, els seus temes van del drama vibrant i desolat —Jacobé, El rem de trenta-quatre—, a la barreja d’humor i fantasia, com de rondalla popular —La fi del món a Girona, El malcontent—, passant per la meravella de i l’embadaliment sentimental —En Garet a l’enramada, L’Idil·li d’en Temme, D’una olor— i fins i tot per la delícia de les il·lusions infantils —La parada. Ruyra els aprofita tots per extreure’n la mateixa, insistida, dolça lliçó de bellesa, de la qual s’exhala «la flaire de la mà de Déu». Blanes, el poble que l’escriptor havia fet seu, i d’on procedia la seva família, fou sovint l’escenari encantat de les seves marines.

El seu art de la descripció disposa d’una prodigiosa varietat de recursos: tant en funció dels personatges com directament, la seva paraula aconsegueix l’exactitud alhora gràfica i suggeridora, documental i lírica, que necessita. Aquesta exactitud fou la millor objectivitat de què Ruyra podia enorgullir-se. El que ell entenia per «observació objectiva» deixava molt a desitjar: no volgué «observar» sinó allò que no podia ferir la seva alarmada susceptibilitat moral. Però el que observà, ho passà a la seva literatura amb una «objectivitat» immarcescible. «De vegades sembla un Tolstoi en petit: un homèrida», diu Josep Pla. I Pla afegeix, afinant el judici: «Per un Tolstoi en petit entenc una temàtica petita d’una complexitat limitada —limitada sobretot per la impossibilitat de poder donar una idea global, sintètica, de la vida». Impossibilitat de donar-la, o —com apuntàvem nosaltres— voluntat de no donar-la: tant se val. Però la versió literària que Ruyra donà del seu món fou objectiva fins al màxim. I el secret residia en l’estil: «el substantiu, el verb, l’adjectiu precisos», segueix Josep Pla, reduint la qüestió a termes gramaticals.