Raimon Casellas
El 1901 fou publicada la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas (Barcelona, 1855-Sant Joan de les Abadesses, 1910), obra que correspon ja plenament a la caracterització general que acabem d’esbossar. Casellas era un dels tres «xicots nous» que Yxart assenyala, el 1894, com els únics escriptors amb cara i ulls del Modernisme. El «modernisme» de Casellas, però, es presta a discussió. No hi ha dubte que, com a crític d’art, va influir de manera directa i efectiva en la renovació dels criteris estètics de la Catalunya de la fi del XIX i de principi del XX, en el sentit de difondre i de defensar el gust per l’estilització simbolista, cosa que el situa de la banda del Modernisme. Però és així mateix cert que, pel rigor formal dels seus escrits —treballà la seva prosa amb amor, i la féu dúctil i penetrant, precisa, lingüísticament prou correcta—, no té res a veure amb el desgavell formal i la potineria estilística dels modernistes. No és estrany, doncs, que les seves relacions amb els noucentistes fossin de col·laboració i de simpatia: Casellas prologà el primer volum del Glosari de Xènius, i el mateix D’Ors el considerà sempre com una mena de precursor.
Els sots feréstecs és la novel·la d’un sacerdot, mossèn Llàtzer, que lluita i s’afanya, patèticament debades, per revitalitzar la fe i la pràctica religioses de la gent que vivia als cingles de Bertí, a l’entorn de Montmany. L’aventura del clergue pren el sentit d’una lluita tensa, impossible, contra la inèrcia, la malícia i l’estupidesa dels pagerols, contra les forces demoníaques que s’encarnen igualment en la bagassa i en el recel verinós dels feligresos. Sobre aquesta història de mort i de luxúria, s’hi projecta l’ombra sinistra d’una escenografia natural esquerpa, activa col·laboradora en la tragèdia amb el seu signe terrible i desolat. Casellas descrivia amb fidelitat el paisatge aclaparador, sabent que hi radicava una de les dimensions del drama.
En les narracions curtes de Les multituds i del Llibre d’històries, Casellas insistí, amb variants d’anècdota i de localització, en el mateix joc d’interaccions. El conflicte entre «bons» i «dolents», una mica primari, hi adquireix una contundència eloqüent. I convé advertir que, en l’entramat argumental d’aquest conflicte, sovint hi ha un factor —un personatge, gairebé— que Casellas destaca amb energia: la «multitud», el grup humà amorf i crispat, que plana sobre els personatges «bons» com una amenaça espantosa, amb les seves fatalitats cegues i amb la seva absurditat depriment. «Multituds», «natura» i «passions» adquirien, a l’obra de Casellas, una força atziaga i brutal, que la formulació esteticista de l’escriptor encara accentua més. En pessimisme i en violència, però, el superà una dona: Víctor Català.