L’estil

Per a Joaquim Ruyra l’artista és —valgui la tautologia— un artífex. Àvid en «observació», meticulós en la «combinació», els seus problemes són problemes d’art. Aquest punt el distancia de molts dels seus col·legues en la narrativa catalana de l’època. En el fons, només Raimon Casellas li pot ser comparat. Com Casellas, de més a més, i encara amb una exigència destacadament més esmolada, es proposa un ideal «estilístic» net. Fóra excessiu d’afirmar que Ruyra es lliura al preciosisme, a l’«estil per l’estil». Però hi ha alguna cosa d’això i no sembla desencertat de suggerir el nom de «parnassià» per a qualificar moltes de les seves pàgines: parnassià de la prosa —com volgué ser-ho en vers. Ell mateix confessa que havia cedit als encisos «d’una verba on guspireja l’enginy com una escuma de fervent xampany»: a l’origen de la seva literatura compta, molt més que ell no reconeix, el sortilegi de les paraules, la delectació en l’encantament autònom de les paraules. En molts passatges dels seus llibres es fa evident aquest plaer gairebé sensual que l’escriptor experimenta en la tasca de la construcció verbal. Cal convenir, però, que per a Ruyra les paraules mai no arriben a tenir un valor en si —ni tan sols estilísticament— desglossades dels objectes que designen. «El seu amor al llenguatge només és un transsumpte de l’amor a les coses», diu Domènec Guansé: de l’amor «franciscà» a les coses. D’aquí que el seu lèxic sigui fastuós i d’una riquesa enlluernadora; d’aquí, també, que vulgui conferir a les paraules la iridescència poètica que abans descobrí en els accidents del món —en la bellesa de la Creació. La prosa de Joaquim Ruyra té una clara tendència poemàtica, i si no ho fou totalment és perquè s’hi interposa un extraordinari vigor narratiu. Ruyra era un gran narrador. Amb fets impressionants, com l’aventura marina d’El rem de trenta-quatre, o amb incidències mínimes, com a La parada, el seu talent per a «contar» es manifesta sempre poderós, gloriós.

D’altra banda, la finor i la tenacitat que Ruyra va posar en la cura del seu estil tingué encara una repercussió admirable: la pulcritud idiomàtica. Fou un mèrit purament circumstancial, però que ha de ser sospesat en la seva justa projecció històrica. L’amor a la llengua, en Ruyra, no fou només una correspondència del seu amor a les coses: hi ha, de més a més, la voluntat conscient de col·laborar amb la seva obra a l’esforç reestructurador del català literari, ja decididament acadèmic, tal com fou dut a terme, sobretot, en la segona dècada del segle XX. Una gran part del pròleg de Pinya de rosa es dedica a justificar les reformes i les correccions que l’autor havia introduït en el text primitiu de Marines i boscatges. No trobem res de semblant, si no és de manera esporàdica, en la resta de prosistes catalans que, com Ruyra, començaren a escriure cap a la fi del segle XIX. Gairebé tots ells es limitaren a emprar una barreja improvisada de llengua col·loquial i de koiné renaixentista: fet que, d’un cantó, malmetia els seus escrits amb nombrosos barbarismes sintàctics i lexicogràfics, i, de l’altre, els conferia un punt d’entumiment anacrònic. La prosa de Joaquim Ruyra a penes queda afectada per aquests pecats —i en menor escala, tampoc la de Casellas.

Ruyra no va perdre mai de vista el model de llengua literària que s’estava forjant: el de Pompeu Fabra, el dels noucentistes, de les generacions ulteriors. A aquest esforç aporta l’alt valor de la seva prosa. S’hi singularitza, en tot cas, per incorporar paraules i solucions gramaticals procedents de la seva comarca: la parla viva de la marina de Girona, a la qual fou fidel en els diàlegs dels personatges, li proporcionava un camp d’estudi pròvid i apassionant. Ruyra fou un dels primers escriptors catalans que comprengueren els problemes plantejats per la liquidació de la Renaixença i que s’afanyaren a trobar-hi solució amb coratge i amb responsabilitat.