De l’agressió a l’elegia

El 1931 es publicava a Mallorca Mort de dama, de Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897). L’autor de la novel·la no pertanyia precisament a l’élite insular que tenia el monopoli del català literari. Més aviat al contrari. Mort de dama contenia pàgines de viva sàtira contra els cenacles i els prohoms de l’Escola Mallorquina. Segons conta Miquel Villalonga, en la seva Autobiografia —Miquel Villalonga, germà de Llorenç, militar de professió, va escriure sempre en castellà—, la intenció de Mort de dama no era de sumar-se a la literatura catalana de les Balears: si el seu autor va adoptar el català per redactar el seu llibre, va ser, potser, per posar un suplement de malícia en la maniobra. Però Mort de dama estava escrita en català. De més a més, l’apadrinava, en la primera edició, Gabriel Alomar: l’intel·lectual d’«esquerres» garantia l’aspecte indiscutiblement clar, l’únic, que tenia el llibre, és a dir, l’atac a la momificada i petit-burgesa intel·lectualitat vernacla de Mallorca, atac que Villalonga formulava en tant que aristòcrata displicent i un si és no és esnob. El llibre provocà un consternat enrenou en les Illes. En la Catalunya continental, però, aconseguí escasses repercussions, de moment. Pot dir-se que fins a la seva tercera edició, feta a Barcelona el 1954, la novel·la de Llorenç Villalonga no va ser apreciada en els seus valors més permanents. Els anys i la distància treien transcendència al sarcasme projectat sobre els «mallorquinistes», i Mort de dama podia ser vista amb serenitat com el que és: un petit i esplèndid retaule d’una societat que s’esfondra, poblat de tipus humans magníficament definits i disposat amb una causticitat metòdica i inapel·lable. «Dhey» —tal era el pseudònim amb què Villalonga signava la seva obra— no s’encarava únicament amb les capelletes intel·lectuals de Mallorca, sinó també amb la seva pròpia classe, l’aristocràcia insular, i amb les primeres intromissions cosmopolites del turisme.

Llorenç Villalonga, aliè al moviment cultural català, redactà Mort de dama en el seu «mallorquí» familiar. Continuà, després, escrivint en castellà. De tota manera, les circumstàncies l’empenyeren a fer-se qüestió de l’idioma. I allò que originàriament va ser només una broma maligna o un exercici gratuït, el dugué, a la llarga, a una elecció terminant. Josep M. Llompart ha examinat el problema lingüístic de Villalonga: el seu castellanisme inicial, el bilingüisme oscil·lant, el monolingüisme català final, bé que sense gaires preocupacions puristes, sovint adherit a reminiscències dialectals. Decidit pel català, publica el 1952 La novel·la de Palmira, narració curta, i després, un volum de narracions, El lledoner de la clastra (1958), un altre récit, L’àngel rebel (1960), i de seguida la seva màxima creació, Bearn (1961), i Desenllaç a Montlleó (1963), i L’hereva de donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La gran batuda (1968), La «Virreyna» (1969), La Lulú (1970), novel·les d’extensió normal. Per a l’escena, Llorenç Villalonga ha escrit Fedra, encara en castellà —la traducció catalana és de Salvador Espriu—, i ja en català, Faust, i la magnífica sèrie dels Desbarats (1965), Cocktail a un vell palau, Viatge a París de Minos i Amaranta en 1941, Aquil·les o l’impossible, Alta i benemèrita Senyora, etc. Ha traduït Il Gattopardo del Príncep de Lampedusa, obra que ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn. Tot plegat forma un bloc de literatura extraordinari pel seu volum i per la seva qualitat. El reticent «Dhey» del 1931 és avui un dels escriptors més destacats dels Països Catalans, fidel al seu idioma i plenament inserit en la literatura comuna.

Villalonga posseeix una profunda formació francesa: sembla que la seva vertadera òrbita literària sigui la de França. Gairebé no trobarem en les seves pàgines ressonàncies de la tradició local, ni tampoc de la castellana. Aquest afrancesament tan radical, i potser sense precedents en la literatura catalana, no afecta per a res la «mallorquinitat» del novel·lista, que és òbvia en la temàtica i en allò que de més irreductible té la seva actitud ètica. En El lledoner de la clastra trobarem la pista d’algunes de les seves preferències intel·lectuals: Charlus a Bearn i Marcel Proust intenta vendre un De Dion Bouton, d’una banda; La dama de l’harem (quasi «pastiche» volterià), de l’altra. L’emparellament de Proust i Voltaire resulta una mica xocant. En Proust, Villalonga troba una mina d’experiències psicològiques i de disquisicions sociològiques, les unes i les altres centrades en gent de la «classe alta» o formulades amb aquesta òptica. En Voltaire, l’escriptor mallorquí troba el racionalisme sistemàtic, l’esperit crític, la inclinació mordaç. Però, en darrer terme, les divagacions de Proust s’ajusten amb les de Voltaire dins la perspectiva villalonguiana. Villalonga es proposa de descriure —ho diu explícitament respecte a Bearn, i val per a la resta de les seves narracions— «l’enfonsada d’un món arribat a terme», i aquesta «dissolució» no es produeix només en les estructures sòcio-econòmiques, sinó també, naturalment, en les formes de vida i en la «ment» dels individus. Com a Proust, això darrer és el que interessa a Villalonga. D’altra banda, Villalonga, fill ell mateix d’aquest «món arribat a terme», hi contribueix a l’esfondrament definitiu amb el seu escami: com Voltaire amb l’ancien régime, bé que, evidentment, per una altra intenció.

Villalonga és un «aristòcrata». Els Villalonga de Tofle i els Montaner de Cocons, avantpassats seus per línia paterna, van ser famílies d’històrica prosàpia, la genealogia de les quals s’embranca, segons sembla, amb el nucli més conspicu de la noblesa insular. El casal dels Montaner a Bunyola serà el «Bearn» que Llorenç Villalonga atribueix com a cognom, baronia i possessió dels personatges centrals dels seus llibres (Mort de dama, L’hereva de donya Obdúlia, La novel·la de Palmira, Bearn, etc.): una part d’aquest material ha pogut ser reeditada amb el títol El mite de Bearn (1966). El novel·lista ja no participa gran cosa de la solidesa senyorial dels seus antecessors: el seu pare va ser militar de carrera, ell mateix ha estat un professional de la medicina —psiquiatre, si no m’equivoco. Però la seva educació i les seves relacions hagueren de ser les de l’«aristocràcia» mallorquina. Quan va voler sintetitzar en un personatge representatiu el seu «món arribat a terme», Villalonga trià una senyora parenta pròxima seva i en dóna un retrat «tan a lo vivo, que sólo el nombre aparece cambiado», com ho advera el testimoni directe del seu germà. És la donya Obdúlia de Montcada, la difícil i pintoresca agonia de la qual narra Mort de dama. La mateixa «baronessa de Bearn», Maria-Antònia, d’aquest relat, conserva trets personals de la pròpia mare de l’autor. I sembla ser que els Bearn vuitcentistes de Bearn, no són pas totalment «inventats», ja que deixen traslluir detalls possiblement verídics, més o menys deformats, dels ancêtres de Villalonga. En comparar el don Toni de Bearn amb el príncep Salina d’Il Gattopardo, Villalonga adverteix que el sicilià era un «vertader senyor feudal», mentre que el seu don Toni només és un «pobre hobereau mallorquí». Evidentment, els Villalonga són hobereaux o descendents d’hobereaux i res més que això: amb tot, a escala local, són «aristocràcia».

I l’aristòcrata afrancesat —amb un afrancesament pre-romàntic, divuitesc— que és Llorenç Villalonga, s’encara amb la seva aristocràcia: Mort de dama i L’hereva de donya Obdúlia —que el 1937 ja havia estat editada, fora del comerç, en una primera versió, amb el títol de Mme. Dillon— són una caricatura terrible d’aquest «món», el món dels Villalonga. La sàtira abasta més: ateny, també, com ja hem dit, els intel·lectuals catalanistes de Mallorca i la colònia estrangera, tan bigarrada i «depravada». Insatisfet dels seus, Villalonga no sent pas més simpatia pel clan petit-burgès i xueta dels poetes vernacles ni per la pedanteria alcohòlico-sexual dels prototuristes. Tots cauen sota el seu vidriol literari. Només que, aleshores, Villalonga encara no s’adonava del que s’estava perdent: no es feia el càrrec que, en definitiva, el seu «món» significava molt per a ell, a pesar de la degradació a què havia arribat. El 36 li havia d’obrir els ulls. Els esdeveniments que esclataren l’any 36 no entren sinó molt de cantó en l’obra de Villalonga: no hi ha res en els seus llibres que ens remeti, en pro o en contra, a les denúncies de Bernanos, per exemple. Però Villalonga, ara, ja ha après que qualsevol alternativa al seu «món» se li fa inacceptable: ni la feixista, ni la socialista, ni tan sols la democràtica liberal —perquè «el poble cal estimar-lo de darrere una reixa…». No es fa il·lusions, evidentment: el seu món està irremissiblement condemnat. I ho lamenta. En aquell moment repudia —és una manera de dir ho— Mort de dama, el corrosiu atac de la seva joventut, i escriu Bearn. Es tractava d’una «evasió»: «tractava d’oblidar l’època barroera que m’havia tocat viure immergint-me en una època passada». Era alguna cosa més que una «evasió», de tota manera: era, i deliberadament, una elegia: elegia a un món, el seu món —«una certa Mallorca»: «la meva, en definitiva»— que s’esfondra.

Bearn és una obra mestra, o poc n’hi falta. Més ben «construïda» que les altres de l’autor, més densa que aquelles en l’anàlisi i en el detall, acurada d’estil com cap altra, certifica l’alta categoria de Villalonga com a novel·lista. Bearn —«elegia»— respira la malenconia de les ruïnes irreversibles, bé que tampoc li falti, de tant en tant, un toc irònic. Mallorca, perduradament agrària, sense industrialitzar, és encara una societat «antic règim», però ja incapaç de sobreviure. «Els senyors estan caducats», diu el protagonista, don Toni, que és un «senyor». Llorenç Villalonga ho constata, i descriu el procés, no amb nostàlgia, però sí amb una punta de descoratjament. D’altra banda, don Toni és un «senyor» com potser li hauria agradat a Villalonga que fossin els «senyors»: escèptic, paternal, lector discret dels francesos de la Il·lustració, sensual i amant de la família. Ben mirat, pel que té d’escèptic i de client de la Il·lustració, don Toni ja era un mal símptoma per a la seva societat, i la novel·la no és més que el drama d’aquesta societat a través d’aquell «senyor» dimitit. I no sols és el Bearn aborigen el que s’enfonsa. Villalonga observa les mateixes esquerdes premonitòries en altres sectors menys lligats a la seva circumstància personal. I són esquerdes que avancen, àvides, pertot arreu. Mallorca és una bona talaia per a apreciar-ho: l’alta burgesia internacional passa els seus ocis a l’illa, i el seu espectacle no és menys depriment. «El meu univers s’esbuca, ho veig ben clar», exclama un personatge estranger en Desenllaç a Montlleó. En la seva elegant desolació, cuirassat en una moral cridada a jubilar-se, Llorenç Villalonga contempla el gran desastre.

Gabriel Alomar va saludar en Mort de dama la possibilitat d’una novel·lística pròpiament «mallorquina». I ho encertà. Villalonga obria el camí, i ell tot sol ja en caminava un bon tret. Avui dia hi ha uns quants narradors insulars que flanquegen la seva tasca i que comencen a construir una imatge bastant completa, «novel·lesca», de Mallorca: entre ells Blai Bonet, Jaume Vidal i Alcover, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, etc. No sé si algun d’ells pertany al «món» de Villalonga. La majoria provenen de capes socials diferents, i el seu testimoni literari dóna entrada a aspectes encara «inèdits» de la vida de l’Illa: els camperols i els mariners, la «guerra» i la immigració. Fóra arriscat de dir que tot això naix de Mort de dama, i ni tan sols de l’exemple de Villalonga. Però potser fóra inexplicable sense Villalonga.