L’erudició històrica

Fora de la història literària, la història tout court té també la seva prosperitat, en el període que estem exhaurint. No ens aturarem en l’espessa selva de la pacient erudició d’arxiu: ens hi perdríem. No serviria de res transcriure aquí una extensa llista de noms, indiscutiblement benemèrits i il·lustres, però d’escassa o nul·la projecció literària. Tampoc no caldrà que insistim en la personalitat decisiva de Jaume Vicens i Vives. Vicens i Vives creà una escola d’historiadors —l’«Escola de Barcelona», com a ell li agradava d’anomenar-la—, i en són deixebles seus, directes o indirectes, Santiago Sobrequés (Girona, 1911) —Els barons de Catalunya (1957), Els grans comtes de Barcelona (1961)—, Joan Reglà (1917-1973) —Felip II i Catalunya (1956), Els virreis de Catalunya (1956), El bandolerisme català del barroc (1962, 1966), Comprendre el món (1967), Aproximació a la història del País Valencià (1968), Introducció a la història de la Corona d’Aragó (1969), Bandolers, pirates i hugonots (1969)—, Joan Mercader (Igualada, 1917) —Els capitans generals (1967), Felip V i Catalunya (1968)—, i més. Altres historiadors —de la política o de la societat, de l’art o de la música, arqueòlegs— haurien de ser-hi, si més no, evocats: Josep Sureda Blanes (Artà, 1890) —Orfila i la seva època (1969)—, Josep Sanabre (Bonastre, 1892) —El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1964)—, Joaquim Camps i Arboix (Girona, 1894-1975) —Verntallat, cabdill dels remences (1955), Duran i Bas (1961)—, Enric Bagué (Barcelona, 1900) —La dona i la cortesia a la societat medieval (1947)—, Eduard Junyent (Vic, 1901), Josep Iglésies (Reus, 1902) —La crisi agrària del 1879-1900 (1968)—, Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904) —La llegenda d’Otger Cataló i els Nou barons (1947-48), La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), La llegenda de Ramon Guillem de Montcada (1958)—, Josep Lladonosa (Alguaire, 1907), Josep M. Gudiol (Vic, 1904) —Els vidres catalans (1936), Les pintures romàniques de Catalunya (1948)—, Rafael Olivar Bertrand —Un rei de llegenda: Frederic de Sicília (1951), Prat de la Riba (1964)—, Enric Moreu-Rey (Barcelona, 1917) —Sartine, un barceloní a la cort de Maria Antonieta (1955), El naixement del metre (1956), El pro i el contra dels Borja (1958), Revolució a Barcelona el 1789 (1967)—, Joan Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1919) —El Toisó d’Or a Barcelona (1949)—, Frederic-Pau Verrié (Girona, 1920) —La vida de l’artista medieval (1953)—, Miquel Tarradell (Barcelona, 1920) —Les arrels de Catalunya (1962)—, Anscari M. Mundó (Barcelona, 1923)… Moltes d’aquestes obres, escrites simultàniament amb articles per a revistes especialitzades, encara que no són precisament de divulgació, estan enfocades a satisfer la demanda del públic profà i, per això, sovint tenen un apreciable revestiment literari.