Una carrera literària
Res no feia preveure que Agustí Calvet acabaria sent un dels assagistes «catalans» més prestigiosos d’aquest període. Nascut el 1887 a Sant Feliu de Guíxols, Calvet col·laborà, de molt jove, a La Veu de Catalunya: una de les seves cròniques, enviada des de París el 1914, hi aparegué amb el pseudònim «Gaziel» —«és el nom que els comentaristes àrabs, medievals, de Plató…, donaven al famós daimon socràtic»—, que no tardaria a popularitzar i que conservà fins a la seva mort. Però, en aquell mateix any, atret per Miquel dels Sants Oliver, director aleshores de La Vanguardia, entrà a formar part de l’equip d’aquest diari barceloní. Calvet passà a ser, molt aviat, un dels puntals del periòdic, i n’assumí finalment la direcció —del 1919 al 1936—: per tant, hagué d’escriure habitualment en castellà. En les seves «memòries», «Gaziel» tracta de justificar la fuga idiomàtica: decidit a viure de la ploma, no podia fer-ho «en català», ni li quedava més remei que incorporar-se al castellà. En recordar la situació econòmica dels escriptors catalans de la seva joventut, subratlla les condicions oprobioses en què havien de viure: potser «Gaziel» carregà una mica les tintes en aquest punt, però indubtablement tenia raó… La fidelitat «lingüística» imposava uns sacrificis que Calvet no estava disposat a acceptar. La Vanguardia li oferia unes seguretats crematístiques infinitament menys dubtoses, i es decidí per aquestes. Pot dir-se que, en conseqüència ja no torna a escriure en català: pràcticament se’n retragué del tot. El seu petit volum Hores viatgeres, editat el 1923, és un recueil dels seus primers articles de La Veu.
Vivint a Madrid després de la guerra civil, allunyat del periodisme, «Gaziel» retornà al català. Hauria estat interessant la seva explicació d’aquest «retorn» tan tardà. Certament, ell mai no havia renegat de la seva «catalanitat» natural i, bé que estava molt lluny que el poguessin titllar de «catalanista», sempre es mantingué atent a l’evolució de la cultura autòctona i pledejà discretament al seu favor. Però ho féu en castellà. El 1953 publica Una vila del Vuitcents, que reprodueix els seus vells textos en català i n’afegeix d’altres d’escriptura recent.
El 1958 surten les seves memòries —un primer volum que no ha tingut continuació— amb el títol de Tots els camins duen a Roma (Història d’un destí: 1893-1914). I, decididament, la seva reincorporació al català estava consumada. En uns quants anys, els llibres de «Gaziel» se succeeixen en edicions i reedicions que demostren tant l’entusiasme de l’autor com l’adhesió del públic. El 1959 apareix Castella endins, primer volum d’una trilogia, Per terres ibèriques, que amb una altra, Cura d’aires, havia de constituir la sèrie Viatges i somnis. Per terres ibèriques es completa amb Portugal enfora (1960) i La Península inacabada (1960). Cura d’aires només arribà a dos llibres: Seny, treball i llibertat (Suïssa) (1961) i L’home és el tot (Florència) (1962). La mort —Barcelona, 1964— vedà a «Gaziel» de publicar la part final del tríptic, que s’anunciava com La Humanitat és un mite (Roma). Encara va tenir ocasió de refer i d’ampliar els seus escrits inicials, i d’afegir-n’hi d’altres de nous: Sant Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors) (1963) allarga el tema de l’assaig que va donar títol a Una vila del Vuitcents; la resta dels papers, complementaris, d’aquest darrer llibre —Les viles espirituals, Un estudiant a París— es reprodueixen en Un estudiant a París i d’altres estudis (1963) amb uns quants pròlegs i conferències de l’autor. El volum Obra Catalana (1970) reuneix tota la producció anterior de Calvet en la seva llengua, i alguns inèdits. L’opuscle Història de La Vanguardia (1884-1936) (París, 1971) hi suma uns breus complements.