Pere Corominas

A diferència dels escriptors ocasionals, provinents del camp polític, Corominas posseí una autèntica passió literària, i va saber-la vincular a la seva passió política. De «moralista i educador» el qualificà Montoliu. I realment, en el periòdic i en el llibre, es lliurà al debat i a la revisió de qüestions de candent transcendència social. Els seus tractes juvenils amb l’anarquisme no li deixaren una empremta massa perdurable. De fet, va ser, senzillament, un liberal, no un llibertari. Però, com a liberal, féu una cosa gens freqüent entre els intel·lectuals de la seva mena i del seu temps: es permeté de revisar l’essència mateixa de l’«Estat de dret» que constitueix la seva primera premissa jurídica.

En Cartes d’un visionari, assaigs escrits entre el 1913 i el 1920, no dubta de plantejar la crisi de la societat capitalista —«la posta del món vell»— que el contrast amb la Revolució d’Octubre obria a noves anàlisis. Corominas descobreix que l’Estat democràtic, en la pràctica, actua com «un poder burgès, com un poder de classe», i això el porta a revisar els supòsits institucionals en què la democràcia parlamentària s’assenta. «Sóc enemic declarat del parlamentarisme», arriba a dir, encara que en un sentit molt diferent al que Cambó donava a frases semblants, i sospesa amb equanimitat algunes de les realitzacions inicials dels soviets. Però el cas és que Corominas no sabia gaire cosa concreta de Marx i que no era socialista. La disjuntiva, per a ell, és: «o la justícia actuada per una democràcia forta i hàbil» o «la lluita de classes, en la que un dia o altre la classe burgesa serà vençuda». «Per la meva banda avorreixo tot poder de classe», afegeix, i per tant, el del proletariat tant com el de la burgesia. Aquella «democràcia forta i hàbil» que propugna, fóra una nova democràcia utòpicament au dessus de la melée.

Com a nacionalista, Pere Corominas no volgué donar al seu catalanisme el to «anticastellà» que tan sovint tenyeix els al·legats reivindicatius de la banda catalana. Per contra, la seva actitud «comprensiva» respecte al «fet nacional» castellà va induir-lo a estudiar de prop la realitat castellana: El sentimiento de la riqueza en Castilla (1917) i Por Castilla adentro (1930) donen fe d’aquests afanys seus de simpatia. I, tanmateix, la fe nacionalista subsistí en el seu íntegre fervor.