Francesc Pujols
Pujols s’estrenà en literatura amb uns poemes que volien seguir el model de Maragall: Poesies (1904). Més tard, col·laborà en alguns setmanaris satírics, conreà el gènere paròdic —com el Llibre de Job, bíblic—, i se li atribueix una novel·la pornogràfica. El Nuevo Pascual, escrita en un castellà grotesc i infestat de catalanismes. En aquesta línia, un periòdic humorístic li encarrega la secció de crítica d’art, i Pujols «s’imposa seriosament de fer de crític i de fer humorisme tot alhora»: «com a crític, es creu en el deure de destriar i valorar; com a humorista, en el d’establir un contrast gruixut entre l’altesa de la matèria i la vulgaritat del to, entre la sequedat racional de l’anàlisi i la sucositat imaginal de l’estil». La descripció és de Carles Riba.
«To» i «estil» foren el més interessant de Pujols: la seva prosa és laberíntica, prolixa, desplegada en períodes inacabables, atapeïts d’incisos i de digressions sovint superflus, que simultàniament són constants alternances de frases fetes, calembours, metàfores i idiotismes. La lectura esdevé alhora penosa i amena. I el que és més: esdevé ambigua. El lector no sap què pensar-ne, i dubta de si tot allò es mereix de ser acceptat com a vàlid i de si el joc va més enllà del pur enginy. De fet, el mateix Pujols, que mai no renuncià al procediment, sembla que fins i tot li plaïa d’advertir palesament que ni tan sols ell podia decantar-se per un sentit o altre. En el seu Concepte general de la ciència catalana confessa sense escrúpols que el seu «és un istil que té la particularitat que moltes vegades, per no dir sempre, ni nosaltres, ni ningú pot dir si està escrit en sèrio o en broma».
Com a escriptor, doncs, ha de ser recordat com un dels fenòmens més curiosos que es puguin produir en una literatura. Mistificació i cultura, enginy i bajanada, sensibilitat i xaronisme, en dosis detonants, proporcionaven un espectacle verbal i intel·lectual gens menyspreable. Pujols aplica aquesta manera de fer a qüestions polítiques: Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola, La solució Cambó. Començà a fer-ho, també, a qüestions filosòfiques.
El 1918 publicà el Concepte general de la ciència catalana, amb el qual pretenia de fer una revisió i un resum històric de tot el que els Països Catalans havien aportat al patrimoni filosòfic d’Occident, des de Ramon Llull i Ramon Sibiuda fins a Eugeni d’Ors, passant per Lluís Vives i Jaume Balmes. Intenta demostrar l’existència d’unes constants, si no de pensament, almenys d’actitud filosòfica, entre els filòsofs catalans de les diverses èpoques; i sobre aquesta conclusió projectava de bastir, ell, el seu propi sistema filosòfic. No arribà a escriure’l. Un esquema de les seves idees, dictat pel mateix Pujols, fou recollit per Josep Pla en el llibre Manual d’hiparxiologia (1931). La Hiparxiologia —«d’“hiparjos”, que vol dir “existència”, i “logos”, que vol dir “ciència” o “tractat”»—, vindria a ser la versió actual d’una mena de Ciència universal o d’Ars Magna a la manera lul·liana. Però la «filosofia» de Pujols, si prescindim de la seva vestimenta cridanera i divertida, no passa de ser un pedestre garbuix de reflexions ampul·loses, sense cap relació, naturalment, ni amb Llull, ni amb Vives, ni amb Balmes, ni amb don Eugeni d’Ors. En tot cas, per la seva posició «heterodoxa», hauria de ser computat entre els que contribuïren a airejar el clima «filosòfic» de Catalunya als primers decennis del segle. Perquè no hi ha dubte que el que predominava en aquest camp eren els corrents ja tradicionals al segle XIX.