Un nou horitzó cultural: Europa

Maragall s’interessà profundament per Goethe. També Milà i Fontanals i Teodor Llorente s’acostaren al monstre de Weimar per a traduir-lo al castellà, però poc o gens fou el que va repercutir en la seva obra de creació. Maragall no solament traduí i adaptà textos goethians al català, sinó que també va impregnar-se d’estímuls alhora clàssics i romàntics, provinents del gran alemany. Novalis, Nietzsche i Wagner foren les altres grans admiracions germàniques de Maragall. I no solament d’ell. Nietzsche penetrà pertot arreu: una part de l’excitació anarcoide dels modernistes és d’arrel nietzscheana. Wagner va produir apassionaments clamorosos: ja el 1900 s’estrenaren a Barcelona el Tristany i Isolda i el Siegfried; Teodor Llorente traduí el racconto de Lohengrin que cantava, a València, Francesc Vinyes; el músic esdevingué un factor literari actiu, involucrat en el germanisme que inundà els Països Catalans. Aquell esperit nòrdic agent en la literatura, en la música, i en l’arquitectura neogòtica de Domènech i Montaner, d’Antoni M. Gallissà o de Puig i Cadafalch, va enriquir-se i afermar-se amb Maeterlinck, Ruskin, Ibsen, Schopenhauer, Heine, en un aiguabarreig bigarrat.

Fou espontani o calculat, tot això? Meitat i meitat. Els escriptors joves d’aleshores cercaven i trobaven mestres, fonts i corroboracions allà on podien i, en el seu afany de precisar afinitats, van descobrir les figures que l’Europa no llatina tenia consagrades. Si aquestes foren acollides amb tant d’entusiasme fou perquè —a més d’un indubtable esnobisme— tenien el terreny predisposat a la seva projecció: a tota la disbauxada i excitant diversitat subversiva de la literatura europea d’aquells anys. Però no era només això.

Hi havia, encara, el designi tàctic, totalment astut i oportunista, de «fer la impressió» que la literatura catalana ja no era una tossuderia «regional» o «regionalista», i s’arrenglerava, fins i tot avantatjant la literatura castellana, amb l’avantguarda intel·lectual d’Europa. L’allunyament de Madrid ja era un fet; ho fou des del dia que els escriptors catalans decidiren de fugir del marasme provincià. Calia, però, demostrar que s’estava produint una europeïtzació efectiva, i demostrar-ho, sobretot, als mateixos catalans. Quan el 1898 s’estrenà als Jardins del Laberint d’Horta, a Barcelona, la Ifigènia de Goethe traduïda per Maragall, el que hi importava era l’impacte social. «Crec que es fa un gran bé al catalanisme», diu Joan Maragall a un amic arran d’aquesta estrena, «ennoblint-lo, introduint-hi obres mestres com les de Goethe: i em sembla que aquesta vegada el cop no ha estat en va. Per la high life que va assistir al Laberint, allò fou com una espècie de revelació de que el català, aplicat a coses grans, no era ordinari».

Hi topem, doncs, una altra vegada, amb la reivindicació de la llengua —i, en conseqüència, de la seva literatura. La Ifigènia a Tàurida de Goethe en català fou, pel simple fet de ser representada, una victòria per a l’idioma. L’alta burgesia del Principat —la high life barcelonina de què parla Maragall— s’havia acostat al catalanisme polític per raons totalment al marge del problema cultural, i aleshores començava a tenir ocasió de confirmar-se en la seva actitud amb nous arguments, més desinteressats: podia apamar i apreciar les distàncies que hi havia entre el «provincianisme» castellanitzant i el «catalanisme» europeista, en l’ordre literari. El català, vehicle accidental de Goethe, no podia ja ser recusat com a llengua de pagesos i de menestrals, ni la seva literatura, capaç d’empreses d’aquesta qualitat, no podia ser qualificada de via estreta o localista. Tot plegat pot semblar, ara, pueril. Però aleshores era inevitable. Encara que només hagués estat per retornar al poble o al públic la seguretat cultural en la seva llengua, ja hauria valgut la pena de seguir aquell camí: presentar «obres mestres», textos universals indiscutits i prestigiosos, en català.

I, al costat de les «obres mestres», les «obres actuals»: no únicament els prestigis consagrats per la història, sinó també les novetats en voga més enllà de la frontera, recolzades en la fama d’una «actualitat» enlluernadora. Junt a les traduccions de clàssics com Goethe —i Shakespeare, i Molière, i Sòfocles, i tants d’altres— eren publicades les «novetats» més cridaneres: Ibsen i Maeterlinck, per exemple. Sovintejaven les versions de teatre, poesia i novel·la «moderns». El lector català començà a disposar en el seu propi idioma de llibres que potser no hauria trobat en castellà: en tot cas, ja no li calia recórrer al castellà per a llegir-los.

Les traduccions es convertiren des de llavors en un puntal —i no el més petit— de les lletres catalanes. Eren una possibilitat de proporcionar lectures «normals» en quantitat i en qualitat, que la producció indígena no podia encara oferir, i alhora conferien a aquesta producció vinculacions internacionals, gràcies a les quals s’alliberava del confinament i de la solitud «regional» a què la volien condemnar.

La «promoció europea» de la literatura catalana s’esdevé, de ple, en la «Fi de Segle». Les dues servituds que l’amenaçaven, és a dir, la fascinació de la literatura castellana i la de la francesa, foren superades. En obrir-se a suggestions d’una altra procedència, guanyà en amplitud i en recursos. La tradició autòctona no podia pas donar molt de si: els autors medievals a penes representaven poc més que un record gloriós, i les seves obres eren pràcticament desconegudes; la saba popular restava emmascarada pel folklore, força desacreditat després de la Renaixença. L’única possibilitat d’afermar-se sobre bases sòlides era Europa. Els excessos que es van cometre en aquesta línia queden redimits per la urgència i l’honestedat del propòsit. Al tombant del segle, la literatura catalana, modesta encara, és ja tanmateix una «literatura», i no una mena de curiositat «regionalista». Amb tantes deficiències com es vulgui, el gran «salt» s’havia acomplert.