El «cas Pedrolo» és a part. També ho eren, encara que per unes altres raons, el de Joan Perucho i el de Jordi Sarsanedas. Tots tres es distancien de la tendència central, més o menys «clàssica», que constitueixen els últims narradors ací ressenyats. Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918) no ho fa, com Perucho i Sarsanedas, pel cantó de la fantasia —irònica, onírica o com sigui—, sinó pel camí pluralment suggestiu de l’experimentació tècnica. Propòsits i realitzacions són, en ell, d’una envergadura més ambiciosa. Pedrolo és un escriptor prodigiosament fecund: d’una força creadora irruent, inquieta, constant. Les dificultats editorials endèmiques van retardar, al principi, l’accés del novel·lista al públic. Recordem que, el 1954, quan Pedrolo no havia publicat ni una sola novel·la, Rafael Tasis ja s’atrevia a qualificar-lo de «el novel·lista més considerable d’aquest segle» i «el més important que s’hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller». Entrebancs de censura s’hi superposaven, i, així mateix, una certa reticència en les rutines dels lectors de l’època. A la llarga, Manuel de Pedrolo ha pogut superar els obstacles, en part, i avui, si continua sent un autor «bastant inèdit», ja ha arribat a manifestar l’enorme i complexa entitat del seu treball.

Versos a banda —i, del teatre, en parlarem després—, El premi literari i altres contes enceta, el 1953, l’obra narrativa de Pedrolo. La seva primera novel·la publicada és Es vessa una sang fàcil, l’any següent, i Mr. Chase, podeu sortir i Estrictament personal apareixen el 1955. Quatre volums de relats breus vénen a continuació: Domicili provisional (1956), Un món per a tothom (1956), Violació de límits (1957) i Crèdits humans (1957). I la llista de títols esdevé galopant a partir del 1960 —Les finestres s’obren de nit és del 1958—: L’inspector arriba tard (1960), Una selva com la teva (1960), La mà contra l’horitzó (1961), Balanç fins a la matinada (1963), Joc brut (1965), Cendra per Martina (1965), Avui es parla de mi (1966), Elena de segona mà (1967), Totes les bèsties de càrrega (1967), M’enterro en els fonaments (1967), A cavall de dos cavalls (1967), Mossegar-se la cua (1968), Solució de continuïtat (1969), Temps obert (1968) —una extensa trilogia—, Un amor fora ciutat (1970), Si són roses, floriran (1971), i potser alguna cosa més. En tot això hi ha de tot: novel·les llargues i curtes, policíaques i d’aspiració simbòlica, metafísiques i psicològiques, d’un procediment i del contrari. Si el resultat, en cada cas, és poc o molt admirable —i el concepte de «perfecció» tindria, ací, un valor marginal—, el conjunt té un interès excepcional, sense precedents en la literatura catalana.