El País Valencià

Al País Valencià, l’esforç d’«integració» havia estat un propòsit de progressiva eficàcia. De tota manera, el matís «regional», continuava sent una tara incòmoda. La tendència a pensar en termes de «literatura valenciana» —el petit cercle a part—, comportava, com a càstig, un provincianisme sistemàtic. L’escriptor i l’aficionat es mesuraven a escala municipal, sense referències objectives, en una trista relativitat crítica, que només podia ser confusionista i autoenganyosa. La «integració» suposava, almenys, situar el literat valencià en el terreny «normal» de l’escriptor català i obligar-lo a judicis i a aspiracions més ambicioses. És curiós que, tot i que en cada moment poetes i prosistes addictes a l’idioma accepten aquesta necessitat d’«integrar-se», alguns d’ells retornen després a l’«escala local» i es refugien en el «particularisme» fraudulent i mediocre. D’aquí que el procés «integrador» hagi patit una permanent i lamentable descompensació. El fenomen té explicacions espinoses i no totes pertanyen precisament al domini de la literatura, ni tan sols al més ampli de la sociologia literària. No és aquest el lloc oportú d’abordar-les.

En la postguerra, l’actitud «integradora» quedà representada, inicialment, per Xavier Casp (Carlet, 1915). Casp havia publicat ja abans del 36 poemes en alguna revista —El Vers Valencià—, però el seu primer llibre, Volar…, data del 1943. Posteriorment, i a més d’un volum de contes —Proses en carn (1952)—, ha publicat: La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Braçat (1955), Poema dramàticament esperançat (1956), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963) i Silenci (1965). La fase adulta de la seva poesia sembla bastant influïda per alguns aspectes de l’obra de López-Picó, amb qui comparteix la inclinació pels temes religiosos catòlics, tractats de manera decorativa i conceptuosa alhora. I conceptuosa i decorativa és la seva lírica amatòria —conjugal, més ben dit—, en la qual obté, potser, els seus millors moments.

Entre el 1943 i el 1953, la posició de Xavier Casp dins l’ambient literari del País Valencià, pren un caràcter polèmic molt marcat, i encapçala un canvi d’orientació renovadora en el marc local. La renovació no era d’ordre estètic, naturalment, però sí d’ordre tàctic enfront de problemes culturals i lingüístics privatius de la regió, i en aquest punt la seva activitat va ser particularment fèrtil. Casp anima els quaderns Esclat (1948), i el 1949 llança i dirigeix la col·lecció «L’Espiga», de llibres breus, on aniran apareixent les primícies dels poetes més joves. La capitania de Casp és, per uns anys, indiscutible. S’hi vinculen els esforços per introduir un major rigor intel·lectual i idiomàtic en el treball poètic, i el restabliment —«integrador»— d’uns contactes útils amb la poesia del Principat. La producció dels poetes valencians que vénen després no acusa gairebé cap estímul de l’estil ni de les preferències temàtiques de Casp, malgrat la genèrica familiaritat amb ell. Però aquests escriptors li deuen una primera lliçó de solvència literària i l’ajuda impagable per a sortir a la llum pública a través d’un conducte editorial discret.

D’aquests, Joan Valls Jordà (Alcoi, 1917) és el més prolífic —catorze o quinze llibres entre Les cançons de Mariola (1947) i Posicions terrenals (1969): Presoner de l’ombra, L’íntim miratge, Paradís en blanc, Versos a Sara…—: és, també, un poeta de vivències intrínsecament literàries, més complex que Casp i amb uns recursos tècnics més amplis. Jaume Bru i Vidal (Sagunt 1922), Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924) i Maria Beneyto (València, 1925), vinculats a «L’Espiga», hi inicien una ruptura en les intencions i en els procediments: sobretot, Andrés Estellés. Més tard, s’hi afegirà Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927), amb Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969). De fet, és amb els poetes nascuts després del 1921 que, al País Valencià, s’introdueix la nota «patètica», uns cops sarcàstica, d’altres aïrada, trista o metafísica, que trobàvem en els poemes de la «generació sacrificada» del Principat. És una nota que manca en l’obra de Xavier Casp i que rarament apareix en la de Joan Valls. Potser, això, calgui explicar ho en termes ben «històrics». El vendaval del 36-39, si posava en crisi la societat valenciana sencera, no hi havia tingut les conseqüències rudes que, des d’un determinat angle, va tenir al Principat i a les Balears. No s’hi esfondrava un «món» enyorable perquè aquest «món» —una cultura florent o arrelada, unes expectatives nacionalistes—, no havia arribat a perfilar-se. «Una guerra que ha fet trontollar la lògica», és tot el que hi veu Xavier Casp.

La poesia de Maria Beneyto ja acusa el drama d’una altra manera: no tant en els seus llibres en català —Ratlles a l’aire, Altra veu— com en els que publica en castellà. El cas de Vicent Andrés Estellés resulta encara més significatiu. Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent. Ja en el primer llibre català, Ciutat a cau d’orella (1953), sota la decoració d’una temàtica «descriptivista», bull una estranya violència moral, gestada o gestionada en el sexe i en el dol, l’un i l’altre reunits, identificats, en una passió truncada. La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1965), Lletres de canvi (1970), i finalment, el 1971, Primera audició, L’inventari clement, Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys, han tret a la superfície, de mica en mica, la gran fúria frustrada, la «vida» de desig i de dolor, que fa funcionar l’obra d’Estellés. Una alternança, sovint abrupta, entre les formes erudites i matisades de la poesia —les «èglogues», per exemple, i no solament les «èglogues»— i el gir col·loquial, càustic o obscè, o de simple senzillesa familiar, crea en els versos una tensió desconcertant. Mai la mort no ha estat tan àcidament «cantada» —en català, almenys— com en Lletres de canvi. Ni la misèria humana, amb totes les ganes del cos —la gana del ventre i la del baix ventre, i les altres— com en Llibre de meravelles. I no es tracta d’una exasperació verbal, com és corrent en l’ofici del poeta, sinó de l’exasperació real —i «realista»— de l’ofici de viure. Joan Teixidor ha citat Cesare Pavese, en comentar els últims llibres d’Estellés. L’«ofici de viure», en Estellés, és, com ho era en Pavese, la sorpresa continuada d’un «no poder ser» que, al capdavall «ha de ser». L’experiència de la postguerra hi compta, i molt. Fins i tot en allò que tingué d’anècdota.

La irregularitat —diguem-ne cronològica— de les seves publicacions ha impedit a Vicent Andrés Estellés d’exercir el magisteri «local» a què semblava predestinat. Entre els poetes joves —alguns es manifestaren en l’antologia Poetes universitaris valencians 1962—, la seva lliçó encara és poc precisa. Ho serà, en el futur immediat, sobre les promocions que ara s’estrenen.