L’academització de l’idioma

On es feren més visibles els guanys de la normalització va ser en el terreny lingüístic. Hem d’insistir en el fet que la llengua és, inflexiblemnt, l’objectiu essencial: la cultura que es volia promoure ha de ser cultura «en català». I en aquell moment, per una imperiosa exigència material, es féu inajornable l’academització de l’idioma. Pompeu Fabra havia preparat el seu «sistema»: codificació gramatical i depuració lexicogràfica. Aquesta «reforma», que el sentit comú i la utilitat pràctica haurien aconsellat en qualsevol moment, prenia una particular actualitat dins els processos normalitzadors del Noucentisme. I la reforma de Fabra reeixí. I havia de reeixir perquè era lògica, justa i oportuna. N’accelerà la instauració el suport oficial que Prat de la Riba va donar-li amb la seva autoritat personal i amb la de les institucions que anava bastint. Fins al 1913, les «normes» ortogràfiques de Pompeu Fabra havien estat una proposta privada per a la solució de determinats problemes lingüístics del català: aquell mateix any, en adoptar-les l’Institut, van convertir-se en un ordenament gramatical de validesa absoluta, obligatori a les dependències culturals i burocràtiques de la Mancomunitat, i de retop, admès sense discussió per entitats i publicacions de tota espècie. L’Institut avalà el Diccionari ortogràfic del 1918 i el Diccionari general del 1932, que aparegueren amb la signatura de Fabra. Les gramàtiques del mateix Fabra, tant si eren editades sota els auspicis de l’Institut com si no ho eren, aconseguiren la mateixa obediència general. Si més no, el desig dels escriptors i dels editors era de sotmetre’s als seus preceptes.

Les «regles» i les «orientacions» de Pompeu Fabra, òbviament, incidiren sobre uns usos literaris de l’idioma més o menys anquilosats, i la implantació hagué de tenir efectes revulsius. A la llarga, estaven destinades a suggerir un rigorisme metòdic i una mica eixut: fou cap als anys 30 quan això s’esdevingué, i a determinats escriptors d’aquests anys se’ls podria retreure, amb justícia, una certa «superstició de la gramàtica», com acusava Salvador Espriu. «El català de la tercera dècada del Noucents no s’assembla ja massa al dels seus començos», recordaria D’Ors el 1950: el Glosari, segons el seu autor, encara pogué estalviar-se les «arbitrarietats per massa pedantesques» que afligiren la llengua literària posterior. També Josep Carner es mogué dins una llibertat idiomàtica alegre i elàstica. D’Ors, i Carner, i la majoria dels noucentistes de la primera fornada, «seguiren» Fabra, però sense renunciar a jocs, a experiments i a llicències que els permetien, indiscutiblement, una major mal·leabilitat d’estil. A mesura que anà passant el temps, la preocupació dels escriptors per la «correcció» es féu insistent —d’altra banda, correlativa a una «intel·lectualització» més accentuada de les intencions literàries—, i entre els escriptors de la generació de Carles Riba la llengua arribà a ser un material limitat, incolor i rígid: el mateix Riba, Carles Soldevila, Agustí Esclasans, Cèsar August Jordana, van escriure un català asèptic, d’una diafanitat acadèmica immaculada, fins i tot amb el risc d’allunyar-se fredament del sentit viu del costum col·loquial. Els literats menys «intel·lectualitzats», com Josep M. de Sagarra i Josep Pla, titllats d’«incorrectes», conservaran, en canvi, la gràcia, la força i la lluminositat de la paraula domèstica, del gir popular, de la riquesa instintiva de les comarques.